miércoles, 25 de mayo de 2016
Relat: El projecte algia
Us presento el meu primer relat. Com veureu té un historial una mica llarg.
Ja fa uns quants anys es va acudir a un somni, en una d'aquestes rares ocasions en què et desvetlles i aconsegueixes recordar el que estaves somiant. Al moment em vaig aixecar i vaig escriure unes quantes notes a l'ordinador. Un temps després, participant en un taller literari, vaig rescatar la idea i vaig escriure el relat.
Per aquella època recordo que el vaig presentar a una coneguda antologia (en castellà) i va ser acceptat, però després de moltes demores i problemes en la publicació, vaig descobrir que el relat no havia estat inclòs. Recordo que també el vaig presentar a un altre concurs (aquest cop en català) i no va ser triat entre els finalistes.
Han passat uns quants anys des d'aleshores. Ho he rellegit i descobreixo que em segueix agradant. Encara que, això sí, vist amb la perspectiva actual ha necessitat una revisió a fons. Finalment em decideixo a publicar-ho al bloc, no sense certa aprensió però alhora amb la il·lusió de compartir-lo amb tots vosaltres. Ja sabeu, si algú s'anima a comentar-ho, prendré una mica de la meva pròpia medicina ;-)
En fi, espero que ho gaudiu.
Issam.
El projecte algia
Quan em van avisar jo em trobava com molts altres estudiants en sortir de la universitat: tenia a la butxaca un títol, que en el meu cas indicava Enginyer tècnic en informàtica de sistemes, però no em convencia cap de les expectatives que tenia a la vista. En aquests moments el més pragmàtic era abusar una mica més de la butxaca dels meus pares i apuntar-me a algun postgrau, d'aquests tan prestigiosos que segur trobes moltes sortides laborals. Cap problema respecte a ells: estarien encantats de continuar pagant, orgullosos del seu fill que es prepara per al dia de demà. Estava considerant seriosament aquesta opció quan em van cridar per a una entrevista de treball d'un projecte científic.
La veritat és que va ser una sorpresa que em seleccionessin. Per a mi això suposava una forma de sortir de l'ensopiment post-universitari en què em trobava sense assumir un compromís excessivament llarg i, el que era més important, una forma inesperada d'obtenir alguns ingressos. Fins i tot jo que sóc com una gran sangonera que no para de succionar la renda familiar trobava inconvenients al que de continuar esprement tants diners dels meus pares. Encara recordo el primer que em va passar pel cap: Podré comprar-me un cotxe de segona mà. D'altra banda, confesso que havien despertat la meva curiositat. Al capdavall, les paraules projecte científic no sonaven tan malament.
Un cop signat el contracte, acord de confidencialitat inclòs, em van explicar que el projecte algia consistia en una investigació mèdica pionera al món: bàsicament, es proposava experimentar una manera de visualitzar el dolor humà.
Per aconseguir aquest objectiu es necessitaven dues coses: una tecnologia avançada; o més aviat, com després vaig saber, un ús innovador d'algunes tecnologies ja existents, i una gran quantitat de diners per finançar-la. Quant a la segona qüestió, per arrencar el projecte va fer falta que s'impliquessin diverses universitats i institucions europees. El fet de destinar tants recursos a aquest projecte va fer que altres investigacions quedessin aparcades, la qual cosa també va augmentar el seu impacte en els cercles científics i acadèmics. Així, el projecte havia despertat moltes expectatives, bones o dolentes depenent de qui ho estigués observant.
Els preparatius de la investigació van ser bastant tediosos. I jo que pensava que no hauria d'estudiar més! Vaig haver de familiaritzar-me amb un munt d'aparells de diagnòstic. Algun ja el coneixia. De escoltades, és clar. Com el que consistia en una versió augmentada dels aparells de ressonància magnètica que trobem en els hospitals. Fins on jo vaig entendre es tractava de tecnologies utilitzades en l'àmbit de la medicina que s'havien perfeccionat per als fins de la investigació: entre altres coses s'havia augmentat considerablement el seu radi d'acció i alhora que s'aconseguia prescindir dels contrastos injectats que en ocasions requerien aquestes tècniques de diagnòstic. Tot i que el veritable salt qualitatiu va ser un potent programari dissenyat expressament per a aquest projecte.
No vull agobiaros amb més explicacions tècniques. Només dir que l'equip consistia en un conjunt de càmeres i sensors que distribuïts en un espai podien triangular una posició determinada, aproximadament un volum d'uns tres metres quadrats per dos d'alçada. Tots aquests aparells els dirigia una sola unitat que ells anomenaven pointer, que intencionadament semblava una càmera de vídeo convencional i que indicava el lloc on volies enfocar la resta d'instruments. Com podeu pensar, es requeria una gran capacitat de processament a temps real. Dins de tot aquest tinglado meva responsabilitat era de suport tècnic, és a dir, vetllar pel bon funcionament del conjunt.
El desenvolupament de la investigació requeria dos equips: un faria el treball d'observació en les oficines d'una gran empresa a Frankfurt i l'altre, per al qual jo havia estat contractat, experimentaria aquesta tecnologia al carrer, aquí a Barcelona. El lloc escollit per desenvolupar el treball de camp se situava a la Rambla. On sinó un pot trobar més gent? Les Rambles són un filó per a investigadors de tot tipus: un magnífic aparador de transeünts de totes les edats, classes socials i d'incomptables ètnies i procedències. Un pot veure gent passejant contínuament, dia i nit, en aquesta artèria urbana de dues direccions. Per evitar que es descobrís el que estàvem fent el nostre equip es trobava ocult dins de la caseta informativa d'una associació de voluntariat. L'entitat donava aixopluc al projecte i a canvi es cobrien les seves despeses. La resta d'instruments es trobaven dissimulats en els fanals i els arbres propers. A causa de la meva responsabilitat aquest seria el meu lloc de treball habitual.
****
Recordo perfectament el primer dia: després de posar en marxa l'equip i d'una sèrie interminable de comprovacions sobre el funcionament dels instruments i ordinadors, vam començar a registrar. Llavors, aclaparats davant la pantalla, vam poder observar el repertori de mals de l'espècie humana. Encara avui dia em costa explicar-ho. Simplement, era ... Al·lucinant! Podíem visualitzar el mal de peus dels turistes, el mal a les articulacions del senyor del quiosc, una executiva amb la gola irritada, el mal d'esquena de l'home estàtua disfressat de Charlot; tots aquests sofriments íntims quedaven exposats al nostre escrutini.
El que estàvem veient era una radiografia en moviment, un mosaic de les misèries humanes. Els cossos es mostraven de color verd i les parts adolorides de violeta, podent variar en intensitat. Era un espectacle grotesc però alhora fascinant. Mai hauria pensat que el dolor podia adoptar tantes i tantes formes. Podíem veure-ho localitzat en un sol òrgan o escampat entre diversos. En ocasions formava ramificacions i en altres delineaba ossos i o bé acoloria òrgans. Les taques podien variar d'un color lila suau o un violaci intens, concentrades en un punt o estendre per tot el cos.
Van començar els torns i amb la rutina vaig descobrir una cosa totalment nova per a mi: l'univers de les malalties. La primera setmana vaig coincidir amb Roger, un dels metges de l'equip. Vaig descobrir que a Roger li agradava apuntar les patologies: Mira, té un pinçament !, comentava animat sense treure la vista de la pantalla. Després passava una noia: Vaja, una altra menstruació. Una senyora que es va parar davant nostre: Una migranya sens dubte, i fort que la té la pobra dona. Roger continuava diagnosticant si adonar-meva expressió. He de confessar que l'experiència em resultava molt interessant però, pel fet de conèixer-lo en detall, m'impressionava més del que jo havia suposat. Aviat vaig descobrir que és difícil no sentir empatia quan ho estàs veient amb els teus propis ulls.
A la setmana següent em va tocar un altre metge. Jordi era un tipus afable, i també molt entregat al seu treball: Mira, mira què mal de queixal! Després: Curiós, s'ha de tractar d'algun tipus d'herpes ... I també: Mmm ... Aquest senyor hauria de cuidar-aquesta nafra d'estómac ... Lògicament en molts casos només es podien fer conjectures. Si bé aquesta tecnologia era una poderosa eina per realitzar diagnòstics, en moltes ocasions caldria un examen mèdic més a fons per confirmar el que vèiem. A mi em semblava perfecte, la veritat és que preferia no saber més.
Les setmanes es succeïen i l'experiment avançava, i jo cada vegada em sentia més aclaparat per tot el que estava veient. La meva presència era necessària i lògicament no podia demanar-los que deixessin de comentar el principal el motiu de la investigació. D'altra banda, en algunes ocasions el sofriment es feia evident per si mateix. Al meu pesar, vaig aprendre a identificar moltes patologies a simple vista. Si et fixes bé, pots observar com les persones que pateixen algun mal es comporten diferent. És evident que unes molèsties a l'esquena o una artrosi poden limitar la mobilitat de les persones, però qualsevol dolor si és prou intens produeix que la gent canviï la seva manera de ser. Així, podies observar com les persones més malaltes es movien abatudes i freqüentment caminaven arrossegant els peus i sense aixecar la vista del terra. Això ho podies veure freqüentment en els ancians, exhausts pel pes violaci dels seus cossos. Quan tornava a casa no podia evitar mirar-los i pensar que classe de dolència estarien patint.
Em trobava davant d'un dilema. D'una banda m'encantava participar en el projecte però per un altre no podia evitar que em afectés personalment. Recordo perfectament el dia que monitoritzem a un home d'uns quaranta anys amb una taca molt intensa a l'estómac. Roger em va dir: Té un carcinoma. En veure la meva cara, em va dir en to seriós i condescendent alhora: És un càncer. El meu oncle havia mort d'un càncer com aquest feia uns mesos.
Per aquest motiu em vaig plantejar abandonar la investigació. No m'agradava la idea de deixar a l'equip penjat i per primera vegada en molt temps trobava un sentit al que estava fent. Estava davant d'una situació nova per a mi, fins llavors havia afrontat pocs sacrificis en la meva vida i no estava segur de donar la talla. Al final la meva decisió va ser continuar, però per un motiu diferent: el meu malestar em semblava insignificant comparat amb els suplicis que estava veient diàriament.
A la setmana següent em van deixar sol amb un nou company. Axel era holandès, un biòleg acabat de llicenciar i no era molt xerraire, suposo que per la seva dificultat amb l'idioma. Aquest mateix dia recordo que vam fer un descobriment curiós: per accident havíem monitoritzat la botiga d'animals de davant. Feu-me cas, si algú us diu que els animals no senten, no us ho cregueu. El vam poder observar especialment en els ocells. Era estrany veure els moviments nerviosos dels seus petits cossos verds, mentre el seu diminut cervell i els seus grans ulls apareixien de color morat en els nostres monitors. Semblaven torturats éssers d'un altre planeta. El vam comentar amb l'equip mèdic i ens van dir que segurament era degut a l'estrès d'estar engabiats.
****
Mentrestant l'equip de Frankfurt descobria coses molt interessants. Si és el cas, per la naturalesa diferent de l'experiment, situat a l'interior d'un edifici, podien afinar determinats aspectes de la investigació. Així, els col·legues alemanys havien aconseguit registrar un cas de fibromiàlgia. Ho van aconseguir quan van buscar en el lloc adequat: el cervell. Aquest fet els va permetre investigar un conjunt de patologies que no s'havia previst inicialment: el terreny de les malalties nervioses i mentals. Tot això obria un ventall increïble de possibilitats.
Per la nostra part, la informació proporcionada per l'altre equip va fer que es canviessin alguns paràmetres de la investigació. Es va incorporar al nostre equip una sociòleg, José Manuel. A partir de llavors es van introduir noves variables com l'edat, el sexe o l'ocupació. No us sorprendéis si us dic que la gent més humil suporta més patiment que la gent adinerada, Oi? Doncs a mi sí em va sorprendre, fins a aquest punt arribava la meva ingenuïtat.
Sabíem que un grup d'indigents es trobava cada nit en un lloc proper al nostre lloc, pel que José Manuel va suggerir una sessió nocturna. Es tractava d'alguns sense sostre, que vivien en una situació de pobresa extrema, mal alimentats i per descomptat amb un risc elevat de malalties. Em van avisar, però jo no estava preparat per al que vaig veure.
Habitualment es trobaven sis o set cada nit. Aquest cop eren cinc homes i una dona, i després es van afegir al grup tres homes més; immigrants aquests últims, tot i que no vam saber identificar la seva procedència. Xerraven animadament, mentre menjaven pa i trossos de pizza; fumaven i bevien vi en brics que es passaven d'un a un altre. D'aquesta manera van passar la nit fins que alguns van marxar i altres es van quedar a dormir en un banc. Llavors vam poder observar-los amb més detall. El monitor mostrava el mal que estaven aquestes persones. En general tenien la dentadura en pèssim estat, sofrien de les articulacions i també de l'estómac i intestins.
Va resultar que la dona i un dels homes del primer grup s'estimaven. Cap a les tres de la matinada, totalment borratxos, la parella es va posar a dormir a l'abric d'un quiosc, amb un cartró per somier i un altre de llençol. Curiosament mentre dormien abraçats se'ls veia feliços.
Suposàvem que tindrien cinquanta i escaig anys cadascun, encara que era difícil de saber-lo pel seu aspecte. La veritat és que no era edat per dormir al carrer. Quan els examinem ens espantem de veure tantes taques en els seus cossos. Vam decidir despertar a l'equip mèdic i enviar-les imatges. L'home possiblement patia una malaltia de tipus reumàtic. A més tenia la columna molt deteriorada i també el que semblava una infecció d'oïda. Per la seva banda la dona tenia una malaltia de la pell. Abans ja li havíem vist unes crostes en braços i cames. En el monitor mostraven un aspecte encara més estrany i en realitat li cobrien tot el cos. A més tenia una taca violàcia en un pit d'aparença molt lletja que va resultar ser un càncer de mama en fase avançada. Tenia un tumor i aposto a que no rebia cap tipus de tractament. Jo esperava que com a mínim l'alcohol ingerit li apaivagués alguna cosa la seva agonia.
Quan ho vam deixar era gairebé de matinada. Vaig optar per caminar fins a casa meva -hora i mitja de trajectòria. Vaig dir que tenia ganes de reflexionar sobre el que havia vist, però en realitat no vaig parar de plorar durant tot el camí.
****
A la setmana següent vaig coincidir de nou amb Axel. Estàvem registrant dades de forma rutinària quan de sobte vam sentir un crit. Semblava que una persona havia caigut, però la gentada ens impedia veure el que passava. Em vaig acostar i efectivament hi havia algú estès a terra. Es tractava d'un home gran. Sanglotava, encongit amb les mans al pit. Al seu costat una dona demanava auxili desesperada. No podíem ajudar, no era present cap dels metges de l'equip ...
La gent ens tapava la visió així que em vaig apropar per centrar l'enfocament. No ho oblidaré mai: el monitor mostrava el tors de l'home posseït per un morat increïblement intens. No havia vist res igual, estava patint horrors. El dolor bategava com si tingués vida pròpia. I s'agafés al seu pit, torturándole amb les seves urpes violàcies.
Tot va passar molt ràpid. Instants després el monstre porpra s'havia marxat. Algú va intentar una reanimació però era inútil, la silueta verda ja començava a desdibuixar-se. Finalment la res, l'únic que podies veure era una pàgina amb la estàtica.
En desconnectar em vaig adonar que l'home que havia intentat salvar m'estava mirant amb expressió iracunda. La seva cara em resultava familiar. De seguida vaig saber que alguna cosa no anava bé.
****
L'home va resultar ser un catedràtic de la facultat de medicina. Més tard vaig saber que era un dels que més oposició havia mostrat cap al nostre projecte. Tot seguit, l'abisme.
La cosa va anar de la següent manera: va aparèixer un comitè d'ètica del que jo no tenia coneixement fins a la data des del qual es van qüestionar alguns aspectes de la investigació. Immediatament després va començar l'escàndol. Primer a la mateixa universitat; després, en els mitjans i en les xarxes socials, i en conseqüència va saltar a l'arena polític. Al final la polèmica va acabar al Parlament Europeu.
Com a resultat el projecte es va cancel·lar. Es pot dir que d'un dia per l'altre tot l'equip es va anar a l'atur. Vam fer una última reunió molt tensa. Alguns ens van retreure a Axel i a mi el que havíem fet. Altres en canvi ens van defensar, al capdavall sempre hauria d'estar present algun dels directors del projecte. Es va comentar que el problema real eren les escaramusses polítiques a la universitat, i que havia foscos interessos econòmics darrere que havien aprofitat l'escàndol. Possiblement tot era cert però a hores d'ara ja no importava, la qüestió era que el projecte havia arribat a la seva fi. Jo no em considerava responsable del que havia passat, però això no em va impedir passar la meva particular calvari.
Fins fa poc no coneixia el veritable significat de la paraula sofriment. Si en els mesos anteriors ho havia vist en la pell dels altres ara em tocaria experimentar-ho per mi mateix. Vaig caure en una forta depressió. Us puc assegurar que ha estat el pitjor glop de la meva vida. Els dies es succeïen i jo no volia sortir de casa. La veritat és que sentia pànic de baixar al carrer, perquè quan ho feia començava a imaginar-me tots els mals del món. Els ancians, veure'ls em feia sentir fatal. Em compadia d'ells. De fet, va arribar un punt en què sentia llàstima de tot el món i el que era pitjor, també de mi mateix.
Em sentia culpable, m'envaïen records de les vegades que havia estat cruel amb algunes persones. Contínuament recordava fets de la meva infància, com les bretolades a un professor a qui li faltava una cama, o quan hi havia maltractat animals. I a la nit era pitjor, somiava coses terribles i em despertava plorant pels atacs d'angoixa. Els meus pares no ho entenien i em preguntaven Què et passa fill? I jo no sabia explicar-. No es poden reparar tants anys d'incomunicació en uns instants. Pobre fill meu, estudies massa, em deia la meva mare. Aquesta incomprensió augmentava la meva desesperació.
S'ha dit que tot té remei excepte la mort, però a vegades és just el contrari: el suïcidi és l'única opció que pot alliberar-te del sofriment.
****
Jo he estat més afortunat i no he arribat a aquest extrem. Simplement va arribar un dia en que vaig descobrir que el superaria. En aquest moment no vaig entendre per què, la comprensió vindria més tard. Recordo que aquell mateix dia vaig deixar oberta la gàbia dels periquitos perquè escapessin. Vosaltres ja no patireu més. Quan els meus vells es van assabentar van pensar que estava boig. Jo em vaig limitar a abraçar-los, cosa que els va desconcertar encara més. La veritat és que a partir d'aquest dia el meu estat d'ànim va anar millorant. Per fi havia començat a comprendre que era un tipus afortunat. Estava viu i gaudia d'una bona salut. I la meva família també. 'Hauria d'estar content! Veient-ho amb la perspectiva del temps m'adono del que vaig aprendre d'aquesta experiència. Sé que si arriba el dia en que la salut no m'acompanya continuaré endavant, com ho fa la resta de la gent. Sentir-se viu, respirar, passejar per la Rambla; tot això compensa els mals que puguem sentir.
Mesos després vaig saber que una multinacional havia comprat les patents i estava assumint el projecte. ¡Aquests segur que no tindrien problemes ètics! Tant me fa. Se m'ha passat pel cap que un coneixement d'aquest tipus pot tenir aplicacions molt dolentes, per exemple de tipus militar. Però no vaig a preocupar-me d'això tampoc. No és problema meu, o millor dit no està a la meva mà evitar-ho. El que puc dir és que la nostra intenció era bona. La ciència ha de servir per ajudar les persones i aquest era l'objectiu del projecte algia. El coneixement per si mateix mai pot ser dolent. L'ús que li donem els éssers humans és el que el converteix en bo o dolent.
En tot cas la tecnologia ja existeix: la caixa dels trons està oberta i no es pot tornar a tancar. Els propers anys veurem com entra de mica en mica en les nostres vides; als hospitals, a les agències d'assegurances i a saber on més. Les conseqüències de tot això ningú no les pot anticipar. Segur que proporcionarà noves esperances i alhora nous temors i incerteses. Esperarem a veure-ho doncs.
Em va alegrar saber que tots els membres de l'equip havien trobat bones feines. Alguns continuen dirigint importants investigacions. Penso que seria una llàstima desaprofitar aquests talents. Que jo sàpiga, cap d'ells s'ha incorporat al projecte de la multinacional. Pel que a mi respecta jo també tinc motius per estar satisfet: ara mateix només sento un lleuger mal d'esquena ...
Ja fa uns quants anys es va acudir a un somni, en una d'aquestes rares ocasions en què et desvetlles i aconsegueixes recordar el que estaves somiant. Al moment em vaig aixecar i vaig escriure unes quantes notes a l'ordinador. Un temps després, participant en un taller literari, vaig rescatar la idea i vaig escriure el relat.
Per aquella època recordo que el vaig presentar a una coneguda antologia (en castellà) i va ser acceptat, però després de moltes demores i problemes en la publicació, vaig descobrir que el relat no havia estat inclòs. Recordo que també el vaig presentar a un altre concurs (aquest cop en català) i no va ser triat entre els finalistes.
Han passat uns quants anys des d'aleshores. Ho he rellegit i descobreixo que em segueix agradant. Encara que, això sí, vist amb la perspectiva actual ha necessitat una revisió a fons. Finalment em decideixo a publicar-ho al bloc, no sense certa aprensió però alhora amb la il·lusió de compartir-lo amb tots vosaltres. Ja sabeu, si algú s'anima a comentar-ho, prendré una mica de la meva pròpia medicina ;-)
En fi, espero que ho gaudiu.
Issam.
El projecte algia
Quan em van avisar jo em trobava com molts altres estudiants en sortir de la universitat: tenia a la butxaca un títol, que en el meu cas indicava Enginyer tècnic en informàtica de sistemes, però no em convencia cap de les expectatives que tenia a la vista. En aquests moments el més pragmàtic era abusar una mica més de la butxaca dels meus pares i apuntar-me a algun postgrau, d'aquests tan prestigiosos que segur trobes moltes sortides laborals. Cap problema respecte a ells: estarien encantats de continuar pagant, orgullosos del seu fill que es prepara per al dia de demà. Estava considerant seriosament aquesta opció quan em van cridar per a una entrevista de treball d'un projecte científic.
La veritat és que va ser una sorpresa que em seleccionessin. Per a mi això suposava una forma de sortir de l'ensopiment post-universitari en què em trobava sense assumir un compromís excessivament llarg i, el que era més important, una forma inesperada d'obtenir alguns ingressos. Fins i tot jo que sóc com una gran sangonera que no para de succionar la renda familiar trobava inconvenients al que de continuar esprement tants diners dels meus pares. Encara recordo el primer que em va passar pel cap: Podré comprar-me un cotxe de segona mà. D'altra banda, confesso que havien despertat la meva curiositat. Al capdavall, les paraules projecte científic no sonaven tan malament.
Un cop signat el contracte, acord de confidencialitat inclòs, em van explicar que el projecte algia consistia en una investigació mèdica pionera al món: bàsicament, es proposava experimentar una manera de visualitzar el dolor humà.
Per aconseguir aquest objectiu es necessitaven dues coses: una tecnologia avançada; o més aviat, com després vaig saber, un ús innovador d'algunes tecnologies ja existents, i una gran quantitat de diners per finançar-la. Quant a la segona qüestió, per arrencar el projecte va fer falta que s'impliquessin diverses universitats i institucions europees. El fet de destinar tants recursos a aquest projecte va fer que altres investigacions quedessin aparcades, la qual cosa també va augmentar el seu impacte en els cercles científics i acadèmics. Així, el projecte havia despertat moltes expectatives, bones o dolentes depenent de qui ho estigués observant.
Els preparatius de la investigació van ser bastant tediosos. I jo que pensava que no hauria d'estudiar més! Vaig haver de familiaritzar-me amb un munt d'aparells de diagnòstic. Algun ja el coneixia. De escoltades, és clar. Com el que consistia en una versió augmentada dels aparells de ressonància magnètica que trobem en els hospitals. Fins on jo vaig entendre es tractava de tecnologies utilitzades en l'àmbit de la medicina que s'havien perfeccionat per als fins de la investigació: entre altres coses s'havia augmentat considerablement el seu radi d'acció i alhora que s'aconseguia prescindir dels contrastos injectats que en ocasions requerien aquestes tècniques de diagnòstic. Tot i que el veritable salt qualitatiu va ser un potent programari dissenyat expressament per a aquest projecte.
No vull agobiaros amb més explicacions tècniques. Només dir que l'equip consistia en un conjunt de càmeres i sensors que distribuïts en un espai podien triangular una posició determinada, aproximadament un volum d'uns tres metres quadrats per dos d'alçada. Tots aquests aparells els dirigia una sola unitat que ells anomenaven pointer, que intencionadament semblava una càmera de vídeo convencional i que indicava el lloc on volies enfocar la resta d'instruments. Com podeu pensar, es requeria una gran capacitat de processament a temps real. Dins de tot aquest tinglado meva responsabilitat era de suport tècnic, és a dir, vetllar pel bon funcionament del conjunt.
El desenvolupament de la investigació requeria dos equips: un faria el treball d'observació en les oficines d'una gran empresa a Frankfurt i l'altre, per al qual jo havia estat contractat, experimentaria aquesta tecnologia al carrer, aquí a Barcelona. El lloc escollit per desenvolupar el treball de camp se situava a la Rambla. On sinó un pot trobar més gent? Les Rambles són un filó per a investigadors de tot tipus: un magnífic aparador de transeünts de totes les edats, classes socials i d'incomptables ètnies i procedències. Un pot veure gent passejant contínuament, dia i nit, en aquesta artèria urbana de dues direccions. Per evitar que es descobrís el que estàvem fent el nostre equip es trobava ocult dins de la caseta informativa d'una associació de voluntariat. L'entitat donava aixopluc al projecte i a canvi es cobrien les seves despeses. La resta d'instruments es trobaven dissimulats en els fanals i els arbres propers. A causa de la meva responsabilitat aquest seria el meu lloc de treball habitual.
****
Recordo perfectament el primer dia: després de posar en marxa l'equip i d'una sèrie interminable de comprovacions sobre el funcionament dels instruments i ordinadors, vam començar a registrar. Llavors, aclaparats davant la pantalla, vam poder observar el repertori de mals de l'espècie humana. Encara avui dia em costa explicar-ho. Simplement, era ... Al·lucinant! Podíem visualitzar el mal de peus dels turistes, el mal a les articulacions del senyor del quiosc, una executiva amb la gola irritada, el mal d'esquena de l'home estàtua disfressat de Charlot; tots aquests sofriments íntims quedaven exposats al nostre escrutini.
El que estàvem veient era una radiografia en moviment, un mosaic de les misèries humanes. Els cossos es mostraven de color verd i les parts adolorides de violeta, podent variar en intensitat. Era un espectacle grotesc però alhora fascinant. Mai hauria pensat que el dolor podia adoptar tantes i tantes formes. Podíem veure-ho localitzat en un sol òrgan o escampat entre diversos. En ocasions formava ramificacions i en altres delineaba ossos i o bé acoloria òrgans. Les taques podien variar d'un color lila suau o un violaci intens, concentrades en un punt o estendre per tot el cos.
Van començar els torns i amb la rutina vaig descobrir una cosa totalment nova per a mi: l'univers de les malalties. La primera setmana vaig coincidir amb Roger, un dels metges de l'equip. Vaig descobrir que a Roger li agradava apuntar les patologies: Mira, té un pinçament !, comentava animat sense treure la vista de la pantalla. Després passava una noia: Vaja, una altra menstruació. Una senyora que es va parar davant nostre: Una migranya sens dubte, i fort que la té la pobra dona. Roger continuava diagnosticant si adonar-meva expressió. He de confessar que l'experiència em resultava molt interessant però, pel fet de conèixer-lo en detall, m'impressionava més del que jo havia suposat. Aviat vaig descobrir que és difícil no sentir empatia quan ho estàs veient amb els teus propis ulls.
A la setmana següent em va tocar un altre metge. Jordi era un tipus afable, i també molt entregat al seu treball: Mira, mira què mal de queixal! Després: Curiós, s'ha de tractar d'algun tipus d'herpes ... I també: Mmm ... Aquest senyor hauria de cuidar-aquesta nafra d'estómac ... Lògicament en molts casos només es podien fer conjectures. Si bé aquesta tecnologia era una poderosa eina per realitzar diagnòstics, en moltes ocasions caldria un examen mèdic més a fons per confirmar el que vèiem. A mi em semblava perfecte, la veritat és que preferia no saber més.
Les setmanes es succeïen i l'experiment avançava, i jo cada vegada em sentia més aclaparat per tot el que estava veient. La meva presència era necessària i lògicament no podia demanar-los que deixessin de comentar el principal el motiu de la investigació. D'altra banda, en algunes ocasions el sofriment es feia evident per si mateix. Al meu pesar, vaig aprendre a identificar moltes patologies a simple vista. Si et fixes bé, pots observar com les persones que pateixen algun mal es comporten diferent. És evident que unes molèsties a l'esquena o una artrosi poden limitar la mobilitat de les persones, però qualsevol dolor si és prou intens produeix que la gent canviï la seva manera de ser. Així, podies observar com les persones més malaltes es movien abatudes i freqüentment caminaven arrossegant els peus i sense aixecar la vista del terra. Això ho podies veure freqüentment en els ancians, exhausts pel pes violaci dels seus cossos. Quan tornava a casa no podia evitar mirar-los i pensar que classe de dolència estarien patint.
Em trobava davant d'un dilema. D'una banda m'encantava participar en el projecte però per un altre no podia evitar que em afectés personalment. Recordo perfectament el dia que monitoritzem a un home d'uns quaranta anys amb una taca molt intensa a l'estómac. Roger em va dir: Té un carcinoma. En veure la meva cara, em va dir en to seriós i condescendent alhora: És un càncer. El meu oncle havia mort d'un càncer com aquest feia uns mesos.
Per aquest motiu em vaig plantejar abandonar la investigació. No m'agradava la idea de deixar a l'equip penjat i per primera vegada en molt temps trobava un sentit al que estava fent. Estava davant d'una situació nova per a mi, fins llavors havia afrontat pocs sacrificis en la meva vida i no estava segur de donar la talla. Al final la meva decisió va ser continuar, però per un motiu diferent: el meu malestar em semblava insignificant comparat amb els suplicis que estava veient diàriament.
A la setmana següent em van deixar sol amb un nou company. Axel era holandès, un biòleg acabat de llicenciar i no era molt xerraire, suposo que per la seva dificultat amb l'idioma. Aquest mateix dia recordo que vam fer un descobriment curiós: per accident havíem monitoritzat la botiga d'animals de davant. Feu-me cas, si algú us diu que els animals no senten, no us ho cregueu. El vam poder observar especialment en els ocells. Era estrany veure els moviments nerviosos dels seus petits cossos verds, mentre el seu diminut cervell i els seus grans ulls apareixien de color morat en els nostres monitors. Semblaven torturats éssers d'un altre planeta. El vam comentar amb l'equip mèdic i ens van dir que segurament era degut a l'estrès d'estar engabiats.
****
Mentrestant l'equip de Frankfurt descobria coses molt interessants. Si és el cas, per la naturalesa diferent de l'experiment, situat a l'interior d'un edifici, podien afinar determinats aspectes de la investigació. Així, els col·legues alemanys havien aconseguit registrar un cas de fibromiàlgia. Ho van aconseguir quan van buscar en el lloc adequat: el cervell. Aquest fet els va permetre investigar un conjunt de patologies que no s'havia previst inicialment: el terreny de les malalties nervioses i mentals. Tot això obria un ventall increïble de possibilitats.
Per la nostra part, la informació proporcionada per l'altre equip va fer que es canviessin alguns paràmetres de la investigació. Es va incorporar al nostre equip una sociòleg, José Manuel. A partir de llavors es van introduir noves variables com l'edat, el sexe o l'ocupació. No us sorprendéis si us dic que la gent més humil suporta més patiment que la gent adinerada, Oi? Doncs a mi sí em va sorprendre, fins a aquest punt arribava la meva ingenuïtat.
Sabíem que un grup d'indigents es trobava cada nit en un lloc proper al nostre lloc, pel que José Manuel va suggerir una sessió nocturna. Es tractava d'alguns sense sostre, que vivien en una situació de pobresa extrema, mal alimentats i per descomptat amb un risc elevat de malalties. Em van avisar, però jo no estava preparat per al que vaig veure.
Habitualment es trobaven sis o set cada nit. Aquest cop eren cinc homes i una dona, i després es van afegir al grup tres homes més; immigrants aquests últims, tot i que no vam saber identificar la seva procedència. Xerraven animadament, mentre menjaven pa i trossos de pizza; fumaven i bevien vi en brics que es passaven d'un a un altre. D'aquesta manera van passar la nit fins que alguns van marxar i altres es van quedar a dormir en un banc. Llavors vam poder observar-los amb més detall. El monitor mostrava el mal que estaven aquestes persones. En general tenien la dentadura en pèssim estat, sofrien de les articulacions i també de l'estómac i intestins.
Va resultar que la dona i un dels homes del primer grup s'estimaven. Cap a les tres de la matinada, totalment borratxos, la parella es va posar a dormir a l'abric d'un quiosc, amb un cartró per somier i un altre de llençol. Curiosament mentre dormien abraçats se'ls veia feliços.
Suposàvem que tindrien cinquanta i escaig anys cadascun, encara que era difícil de saber-lo pel seu aspecte. La veritat és que no era edat per dormir al carrer. Quan els examinem ens espantem de veure tantes taques en els seus cossos. Vam decidir despertar a l'equip mèdic i enviar-les imatges. L'home possiblement patia una malaltia de tipus reumàtic. A més tenia la columna molt deteriorada i també el que semblava una infecció d'oïda. Per la seva banda la dona tenia una malaltia de la pell. Abans ja li havíem vist unes crostes en braços i cames. En el monitor mostraven un aspecte encara més estrany i en realitat li cobrien tot el cos. A més tenia una taca violàcia en un pit d'aparença molt lletja que va resultar ser un càncer de mama en fase avançada. Tenia un tumor i aposto a que no rebia cap tipus de tractament. Jo esperava que com a mínim l'alcohol ingerit li apaivagués alguna cosa la seva agonia.
Quan ho vam deixar era gairebé de matinada. Vaig optar per caminar fins a casa meva -hora i mitja de trajectòria. Vaig dir que tenia ganes de reflexionar sobre el que havia vist, però en realitat no vaig parar de plorar durant tot el camí.
****
A la setmana següent vaig coincidir de nou amb Axel. Estàvem registrant dades de forma rutinària quan de sobte vam sentir un crit. Semblava que una persona havia caigut, però la gentada ens impedia veure el que passava. Em vaig acostar i efectivament hi havia algú estès a terra. Es tractava d'un home gran. Sanglotava, encongit amb les mans al pit. Al seu costat una dona demanava auxili desesperada. No podíem ajudar, no era present cap dels metges de l'equip ...
La gent ens tapava la visió així que em vaig apropar per centrar l'enfocament. No ho oblidaré mai: el monitor mostrava el tors de l'home posseït per un morat increïblement intens. No havia vist res igual, estava patint horrors. El dolor bategava com si tingués vida pròpia. I s'agafés al seu pit, torturándole amb les seves urpes violàcies.
Tot va passar molt ràpid. Instants després el monstre porpra s'havia marxat. Algú va intentar una reanimació però era inútil, la silueta verda ja començava a desdibuixar-se. Finalment la res, l'únic que podies veure era una pàgina amb la estàtica.
En desconnectar em vaig adonar que l'home que havia intentat salvar m'estava mirant amb expressió iracunda. La seva cara em resultava familiar. De seguida vaig saber que alguna cosa no anava bé.
****
L'home va resultar ser un catedràtic de la facultat de medicina. Més tard vaig saber que era un dels que més oposició havia mostrat cap al nostre projecte. Tot seguit, l'abisme.
La cosa va anar de la següent manera: va aparèixer un comitè d'ètica del que jo no tenia coneixement fins a la data des del qual es van qüestionar alguns aspectes de la investigació. Immediatament després va començar l'escàndol. Primer a la mateixa universitat; després, en els mitjans i en les xarxes socials, i en conseqüència va saltar a l'arena polític. Al final la polèmica va acabar al Parlament Europeu.
Com a resultat el projecte es va cancel·lar. Es pot dir que d'un dia per l'altre tot l'equip es va anar a l'atur. Vam fer una última reunió molt tensa. Alguns ens van retreure a Axel i a mi el que havíem fet. Altres en canvi ens van defensar, al capdavall sempre hauria d'estar present algun dels directors del projecte. Es va comentar que el problema real eren les escaramusses polítiques a la universitat, i que havia foscos interessos econòmics darrere que havien aprofitat l'escàndol. Possiblement tot era cert però a hores d'ara ja no importava, la qüestió era que el projecte havia arribat a la seva fi. Jo no em considerava responsable del que havia passat, però això no em va impedir passar la meva particular calvari.
Fins fa poc no coneixia el veritable significat de la paraula sofriment. Si en els mesos anteriors ho havia vist en la pell dels altres ara em tocaria experimentar-ho per mi mateix. Vaig caure en una forta depressió. Us puc assegurar que ha estat el pitjor glop de la meva vida. Els dies es succeïen i jo no volia sortir de casa. La veritat és que sentia pànic de baixar al carrer, perquè quan ho feia començava a imaginar-me tots els mals del món. Els ancians, veure'ls em feia sentir fatal. Em compadia d'ells. De fet, va arribar un punt en què sentia llàstima de tot el món i el que era pitjor, també de mi mateix.
Em sentia culpable, m'envaïen records de les vegades que havia estat cruel amb algunes persones. Contínuament recordava fets de la meva infància, com les bretolades a un professor a qui li faltava una cama, o quan hi havia maltractat animals. I a la nit era pitjor, somiava coses terribles i em despertava plorant pels atacs d'angoixa. Els meus pares no ho entenien i em preguntaven Què et passa fill? I jo no sabia explicar-. No es poden reparar tants anys d'incomunicació en uns instants. Pobre fill meu, estudies massa, em deia la meva mare. Aquesta incomprensió augmentava la meva desesperació.
S'ha dit que tot té remei excepte la mort, però a vegades és just el contrari: el suïcidi és l'única opció que pot alliberar-te del sofriment.
****
Jo he estat més afortunat i no he arribat a aquest extrem. Simplement va arribar un dia en que vaig descobrir que el superaria. En aquest moment no vaig entendre per què, la comprensió vindria més tard. Recordo que aquell mateix dia vaig deixar oberta la gàbia dels periquitos perquè escapessin. Vosaltres ja no patireu més. Quan els meus vells es van assabentar van pensar que estava boig. Jo em vaig limitar a abraçar-los, cosa que els va desconcertar encara més. La veritat és que a partir d'aquest dia el meu estat d'ànim va anar millorant. Per fi havia començat a comprendre que era un tipus afortunat. Estava viu i gaudia d'una bona salut. I la meva família també. 'Hauria d'estar content! Veient-ho amb la perspectiva del temps m'adono del que vaig aprendre d'aquesta experiència. Sé que si arriba el dia en que la salut no m'acompanya continuaré endavant, com ho fa la resta de la gent. Sentir-se viu, respirar, passejar per la Rambla; tot això compensa els mals que puguem sentir.
Mesos després vaig saber que una multinacional havia comprat les patents i estava assumint el projecte. ¡Aquests segur que no tindrien problemes ètics! Tant me fa. Se m'ha passat pel cap que un coneixement d'aquest tipus pot tenir aplicacions molt dolentes, per exemple de tipus militar. Però no vaig a preocupar-me d'això tampoc. No és problema meu, o millor dit no està a la meva mà evitar-ho. El que puc dir és que la nostra intenció era bona. La ciència ha de servir per ajudar les persones i aquest era l'objectiu del projecte algia. El coneixement per si mateix mai pot ser dolent. L'ús que li donem els éssers humans és el que el converteix en bo o dolent.
En tot cas la tecnologia ja existeix: la caixa dels trons està oberta i no es pot tornar a tancar. Els propers anys veurem com entra de mica en mica en les nostres vides; als hospitals, a les agències d'assegurances i a saber on més. Les conseqüències de tot això ningú no les pot anticipar. Segur que proporcionarà noves esperances i alhora nous temors i incerteses. Esperarem a veure-ho doncs.
Em va alegrar saber que tots els membres de l'equip havien trobat bones feines. Alguns continuen dirigint importants investigacions. Penso que seria una llàstima desaprofitar aquests talents. Que jo sàpiga, cap d'ells s'ha incorporat al projecte de la multinacional. Pel que a mi respecta jo també tinc motius per estar satisfet: ara mateix només sento un lleuger mal d'esquena ...
La República Pneumática, de Jaume Valor Montero
Potser pel fet de combinar el gènere fantàstic amb el meu període històric preferit, o perquè Jaume Valor Montero ha sabut captivar amb aquesta aventura que transcorre en una línia temporal diferent a la nostra, la veritat és que he gaudit molt llegint aquesta novel·la a mig camí de la ucronia i el steampunk, pel que avançament que el meu ressenya serà positiva.
Portada de l'ed. espanyola de Fantascy
La República Pneumàtica part d'uns fets històricament alternatius, amb el desenvolupament de la tecnologia pneumàtica, basada en la força del vapor, a partir del descobriment d'Heró d'Alexandria (segle I d. C). En realitat serà l'emperador Claudi (1 d'agost, 10 a. C. - 13 d'octubre, 54 d. C.) qui sàpiga apreciar les possibilitats d'aquesta tecnologia i es dedicarà a promoure-la, anticipant en més d'un mil·lenni i mig la revolució industrial; mentre que al mateix temps decideix renunciar al seu mandat tornant a un sistema consular semblant als temps de Julio César.
Aquesta revolució industrial i econòmica que transforma l'Imperi Romà es produeix d'una manera peculiar. No hi ha un Adam Smith, encara que sí hi ha alguna cosa semblant a una ètica protestant de la mà del Pontifex de l'imperi, dedicat a salvaguardar i difondre els valors pneumàtics, i en la pràctica un poder fàctic que rivalitza amb el mateix cònsol. Jaume Valor descriu, al meu entendre de forma molt plausible, una revolució industrial a la romana, respectant i actualitzant quan convé molts trets d'aquesta societat, i al seu torn, no es priva de mostrar-nos les desigualtats i tensions que aquests canvis produeixen. Per descomptat, un cop passat això pot semblar fàcil però jo crec que l'autor el porta a terme d'una manera molt encertada.
No puc resistir-me a comentar un parell d'aspectes d'aquesta fascinant ambientació històricament alternativa. En primer lloc, la superioritat tecnològica de l'imperi envers els seus veïns, que ha conduït a la crida Pax Pneumatica, encara que l'autor insinua que la situació no és tan estable com sembla. En segon lloc, que la figura d'un tal Yeshua el Galileu no tindrà cap rellevància (el mateix pontificat pneumàtic aconseguirà reprimir aquest cristianisme incipient), al contrari del que ha passat en la nostra línia temporal.
Però no hem d'oblidar que La República Pneumática és sobretot una novel·la d'aventures, que comença amb el viatge en una caravana de vapor del jove Marcus Novus des Caesaraugusta (actual Saragossa) fins a la capital de l'Hispània del segle II, Barcinomagna. El seu pare, qui acaba de ser empresonat, li confia una delicada tasca però quan arriba a Barcinomagna, Marcus aviat s'adonarà que la missió encomanada no és tan senzilla i haurà d'aprendre a sobreviure en una ciutat plena de violència, misèria i corrupció.
Al principi de la novel·la em va desconcertar una mica l'evolució d'aquest personatge, derivant cap a una trama que no sabies molt bé on et podia portar, encara que després l'autor ho resol correctament, crec jo. A efectes d'aquesta ressenya, podríem dir que en una part de la novel·la predomina la ucronia, en la qual es descriuen les tribulacions del jove protagonista mentre se'ns proporcionen detalls de la gran urbs de Barcinomagna, i en general molts aspectes de l'Imperi Romà imaginat per l'autor. Referent a això, cal dir que es nota que Jaume Valor és arquitecte.
Aquesta part m'ha recordat L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón, en què un jove superat per les circumstàncies corre aventures i desventures a la mateixa ciutat, en aquest cas la Barcelona de la postguerra, plena de secrets i llocs tenebrosos. Després, la novel·la que ens ocupa es converteix en una intriga a l'estil steampunk, de passada se'ns mostraran les meravelles tecnològiques de l'època.
En conjunt considero que és una obra molt original. Roma Eterna del gran Robert Silverberg (que no he llegit) imagina un Imperi Romà que perdura fins als nostres dies. Ara bé, em sembla que l'únic punt en comú entre les dues és que el cristianisme no ha prosperat. Si és cert el que he llegit de la novel·la de Silverberg, la que aquí tractem no té res a envejar-li.
Portada de l'edició catalana (Cruïlla)
Un aspecte que destacaria és la facilitat de lectura. En el fons es tracta d'una novel·la d'aventures escrita sobretot per entretenir, encara que l'autor no es priva del continu ús de vocables en llatí, la qual cosa aconsegueix enriquir l'experiència lectora i al mateix temps aporta versemblança en el món que ens recrea. Tot això m'ha fet recordar la meva època d'estudiant (confesso que llavors no veia el llatí amb els mateixos ulls que ara). Així, els personatges es mostren amb els seus títols llatins (Pontifex, Pretor securitatis) i també els topònims apareixen amb els seus noms originals: el Mons Iovis (actual Montjuïc), la Ampliatio (una mena d'Eixample que en la novel·la s'urbanitza a partir de les divisions agrícoles), etc.
A més assenyalar que s'ha discutit sobre si es tracta d'una novel·la juvenil. En puritat considero que no ho és. No obstant això, és cert que en algun moment dóna la impressió que el mateix autor no es pren del tot seriosament la seva aventura. Per exemple amb l'ús tendenciós respecte dels noms d'alguns personatges, com ara el jove Marcus Novus, el valent Caius Verus o Pretor monetae, que es diu Decimus nummus (nummus també significa moneda en llatí). També és el cas del personatge Hoc, una mena de ninot mecànic (millor dit, pneumàtic) que acompanya el jove Marcus en les seves aventures i que si bé al principi dóna joc, després passa a un segon pla; tot i que és possible que l'autor s'estigui guardant un as a la màniga per a les dues continuacions ja anunciades.
http://www.barcelona-robot.com/es
El cronista treballant a tot vapor en la trilogia
En fi, aquesta primera part de la República Pneumática, subtitulada com a Dansa de serps, és una lectura que recomano per a tots els amants del fantàstic i de les novel·les d'aventures en general.
Portada de l'ed. espanyola de Fantascy
La República Pneumàtica part d'uns fets històricament alternatius, amb el desenvolupament de la tecnologia pneumàtica, basada en la força del vapor, a partir del descobriment d'Heró d'Alexandria (segle I d. C). En realitat serà l'emperador Claudi (1 d'agost, 10 a. C. - 13 d'octubre, 54 d. C.) qui sàpiga apreciar les possibilitats d'aquesta tecnologia i es dedicarà a promoure-la, anticipant en més d'un mil·lenni i mig la revolució industrial; mentre que al mateix temps decideix renunciar al seu mandat tornant a un sistema consular semblant als temps de Julio César.
Aquesta revolució industrial i econòmica que transforma l'Imperi Romà es produeix d'una manera peculiar. No hi ha un Adam Smith, encara que sí hi ha alguna cosa semblant a una ètica protestant de la mà del Pontifex de l'imperi, dedicat a salvaguardar i difondre els valors pneumàtics, i en la pràctica un poder fàctic que rivalitza amb el mateix cònsol. Jaume Valor descriu, al meu entendre de forma molt plausible, una revolució industrial a la romana, respectant i actualitzant quan convé molts trets d'aquesta societat, i al seu torn, no es priva de mostrar-nos les desigualtats i tensions que aquests canvis produeixen. Per descomptat, un cop passat això pot semblar fàcil però jo crec que l'autor el porta a terme d'una manera molt encertada.
No puc resistir-me a comentar un parell d'aspectes d'aquesta fascinant ambientació històricament alternativa. En primer lloc, la superioritat tecnològica de l'imperi envers els seus veïns, que ha conduït a la crida Pax Pneumatica, encara que l'autor insinua que la situació no és tan estable com sembla. En segon lloc, que la figura d'un tal Yeshua el Galileu no tindrà cap rellevància (el mateix pontificat pneumàtic aconseguirà reprimir aquest cristianisme incipient), al contrari del que ha passat en la nostra línia temporal.
Però no hem d'oblidar que La República Pneumática és sobretot una novel·la d'aventures, que comença amb el viatge en una caravana de vapor del jove Marcus Novus des Caesaraugusta (actual Saragossa) fins a la capital de l'Hispània del segle II, Barcinomagna. El seu pare, qui acaba de ser empresonat, li confia una delicada tasca però quan arriba a Barcinomagna, Marcus aviat s'adonarà que la missió encomanada no és tan senzilla i haurà d'aprendre a sobreviure en una ciutat plena de violència, misèria i corrupció.
Al principi de la novel·la em va desconcertar una mica l'evolució d'aquest personatge, derivant cap a una trama que no sabies molt bé on et podia portar, encara que després l'autor ho resol correctament, crec jo. A efectes d'aquesta ressenya, podríem dir que en una part de la novel·la predomina la ucronia, en la qual es descriuen les tribulacions del jove protagonista mentre se'ns proporcionen detalls de la gran urbs de Barcinomagna, i en general molts aspectes de l'Imperi Romà imaginat per l'autor. Referent a això, cal dir que es nota que Jaume Valor és arquitecte.
Aquesta part m'ha recordat L'ombra del vent de Carlos Ruiz Zafón, en què un jove superat per les circumstàncies corre aventures i desventures a la mateixa ciutat, en aquest cas la Barcelona de la postguerra, plena de secrets i llocs tenebrosos. Després, la novel·la que ens ocupa es converteix en una intriga a l'estil steampunk, de passada se'ns mostraran les meravelles tecnològiques de l'època.
En conjunt considero que és una obra molt original. Roma Eterna del gran Robert Silverberg (que no he llegit) imagina un Imperi Romà que perdura fins als nostres dies. Ara bé, em sembla que l'únic punt en comú entre les dues és que el cristianisme no ha prosperat. Si és cert el que he llegit de la novel·la de Silverberg, la que aquí tractem no té res a envejar-li.
Portada de l'edició catalana (Cruïlla)
Un aspecte que destacaria és la facilitat de lectura. En el fons es tracta d'una novel·la d'aventures escrita sobretot per entretenir, encara que l'autor no es priva del continu ús de vocables en llatí, la qual cosa aconsegueix enriquir l'experiència lectora i al mateix temps aporta versemblança en el món que ens recrea. Tot això m'ha fet recordar la meva època d'estudiant (confesso que llavors no veia el llatí amb els mateixos ulls que ara). Així, els personatges es mostren amb els seus títols llatins (Pontifex, Pretor securitatis) i també els topònims apareixen amb els seus noms originals: el Mons Iovis (actual Montjuïc), la Ampliatio (una mena d'Eixample que en la novel·la s'urbanitza a partir de les divisions agrícoles), etc.
A més assenyalar que s'ha discutit sobre si es tracta d'una novel·la juvenil. En puritat considero que no ho és. No obstant això, és cert que en algun moment dóna la impressió que el mateix autor no es pren del tot seriosament la seva aventura. Per exemple amb l'ús tendenciós respecte dels noms d'alguns personatges, com ara el jove Marcus Novus, el valent Caius Verus o Pretor monetae, que es diu Decimus nummus (nummus també significa moneda en llatí). També és el cas del personatge Hoc, una mena de ninot mecànic (millor dit, pneumàtic) que acompanya el jove Marcus en les seves aventures i que si bé al principi dóna joc, després passa a un segon pla; tot i que és possible que l'autor s'estigui guardant un as a la màniga per a les dues continuacions ja anunciades.
http://www.barcelona-robot.com/es
El cronista treballant a tot vapor en la trilogia
En fi, aquesta primera part de la República Pneumática, subtitulada com a Dansa de serps, és una lectura que recomano per a tots els amants del fantàstic i de les novel·les d'aventures en general.
 |
| El cronista treballant a tot vapor en la trilogia |
Projecte Mart, de L.J. Salart
Ara toca ressenya exprés. Fa poc vaig acabar aquesta novel·la que en principi no tenia previst fer comentaris (camino embolicat en una interminable traducció d'una entrada anterior) però és que crec que l'hi dec a agraïment a L.J. Salart perquè el seu Projecte Mart m'ha proporcionat bons moments i, el que és més important, m'ha fet pensar.
La novel·la ens parla dels esdeveniments que succeeixen abans i després de l'any en què la joveneta Usha Leber respira per primer cop l'aire de Mart, de forma oficial. És una història coral, composta per diversos relats relacionats entre ells, i ens és explicada en boca de cada protagonista, segons el temps que li ha tocat viure.
Així, el primer relat, en què se'ns explica com Usha Leber respira per primer cop l'aire de Mart, de forma oficial ja ens indica que la referència és artificiosa, buscant la solemnitat d'un acte que en realitat ja s'ha convertit en una cosa quotidiana. L'autoritat competent del planeta Terra ha escollit una data perquè Ai! les coses s'han de fer oficialment, i això ja ens anticipa un dels temes recurrents del llibre, que les intencions i la realitat resultant acostumen a ser coses molt diferents.
El dia en què Usha Leber respira per primer cop l'aire de Mart, de manera oficial també li serveix d'excusa a l'autor per explicar-nos, en salts cada vegada més allunyats en el temps, com les ones d'un bassal, l'esdevenir de la humanitat: els esdeveniments que conduiran fins a aquesta data i els que succeiran després; els perills que afrontarà la humanitat en la seva primera conquesta de l'espai i les meravelles tecnològiques que podrà tenir al seu abast però sempre, interferint, estarà una naturalesa humana que per la seva pròpia definició és conflictiva.Els diferents relats formen un mosaic sobre l'epopeia humana a Mart, des de la gestació del projecte més ambiciós de la humanitat que és la terraformació del planeta vermell fins ... haureu de llegir-lo, és clar, no ho puc explicar aquí. Els relats s'entrellacen entre ells d'una manera que considero està ben pensada: l'excusa pot ser pel parentiu entre alguns dels personatges o bé determinat esdeveniment o tecnologia que té conseqüències uns capítols més endavant.
Com literatura d'idees és impecable: és una combinació original que aporta alguna cosa nova i diferent al que s'ha vist abans. El nivell de coneixement de la ciència i la tecnologia per l'autor és limitat (no em malinterpreteu, el meu segurament ho és més) però no és una novel·la de tecnomaravillas, encara que algunes hi ha, sinó una novel·la sobre el gènere humà, del seu esperit per explorar noves fronteres (freqüentment per necessitat, no hi ha una altra) i també de la seva imperfecció; perquè allà on van homes i dones es porten la seva política amb si: lluites pel poder, visions contraposades de la societat, mentides i enganys, picabaralles i guerres ... Sent estrictes no es pot considerar una novel·la hard, en el sentit que no es tracta de especulacions científiques rigoroses, però sí que pot afirmar-se que ho és per la serietat amb què aborda els problemes humans.
Les històries de L.J. Salart recorden -com no- a les Crónicas Marcianas de Ray Bradbury, tant per l'estructura de l'obra com per alguns dels temes tractats; però el plantejament de l'autor és molt diferent, i a la seva manera també és brillant m'atreviria a dir. A més, la novel·la està plena de petits homenatges als clàssics de la ciència ficció -asumo que se m'han escapat uns quants-, particularment a l'obra d'Isaac Asimov i també a la sèrie de televisió Star Trek.
Com podeu veure Mart és, doncs, un pretext per donar un sentit, una finalitat per a tota la humanitat, però també ho és per als mateixos lectors, per així mostrar-nos uns quants mil·lennis de temps humà; un insignificant lapse en temps galàctic, en què l'espècie humana encararà les vicissituds que acostuma a tenir la nostra tumultuosa història, amb petites illes d'estabilitat i progrés com la que ara estem vivint. Però la ciència ficció de L.J. Salart és optimista per mostrar-nos com la tecnologia i aquest projecte aglutinador -la esperança del primer pas a les estrelles- serà beneficiós per a la humanitat. Des del punt de vista, la novel·la és més utopia que distopia.
No conec personalment a L.J. Salart, encara que és paisà meu. Hem parlat de la manera habitual avui dia: per Internet. Potser algun dia puguem entaular una conversa mitjançant la meravellosa comunicació quàntica que descriu en la seva novel·la però de moment li he preguntat via Twitter (podeu trobar-lo com @LJSalart) sobre aquesta novel·la i els seus projectes més enllà de Mart: per a l'any que ve, una selecció de contes de terror i una nova novel·la de ciència ficció ambientada en un futur pròxim. Si voleu conèixer més sobre l'autor i els seus projectes podeu visitar el seu blog, del qual ha sorgit originalment aquest llibre.
En resum, Projecte Mart no deixa de ser un primer treball, encara que com explicava fa poc un llibre com aquest en altres latituds podria ser una bomba, pel·lícula inclosa. Per descomptat, això depèn de moltes variables, però del que estic segur que m'agradaria veure més projectes com aquest.
Flash Gordon, de Alex Raymond
Masclistes, arrogants, racistes, maniqueus, militaristes; sobren epítets per definir els còmics originals de Flash Gordon, escrits i dibuixats en els anys trenta i principis dels quaranta del segle passat ... però també puc afirmar que he gaudit amb la lectura de l'obra d'Alex Raymond.
Utilitzant una expressió de moda: ¿Plaer culpable? Entenc que no té per què. No m'estendré aquí, hi ha bones ressenyes com les que podeu consultar al final d'aquesta entrada, simplement comentar en una pinzellada la lectura d'aquest clàssic, que per cert és un dels inspiradors directes de la renascuda saga Star Wars, com bé va dir en el seu moment el venerat (i ara una mica apallissat) Sant Lluc.
El còmic és una space opera en el sentit primigeni del terme. Diguem que relats com aquests la van inventar, alguns en format novel·la com les aventures de John Carter a Mart, d'Edgar Rice Burroughs (sens dubte una important font d'inspiració de l'obra aquí tractada) i altres en format còmic i en serial cinematogràfic, com Flash Gordon.
Recordem que la història de Flash Gordon neix com una tira diària de diari. Es tractava d'un encàrrec a un jove Alex Raymond, per competir amb una altra historieta de la competència que segur que també us sona: es deia Buck Rogers. En principi es tractava de breus històries acte conclusives, que llegides d'una tirada ben aviat es revela una pauta simple i repetitiva: Descobriment de regne desconegut / Flash salva noia de monstre / Flash lluita contra exèrcit de Ming / i finalment Flash sempre, sempre venç. I tornem-hi. No és d'estranyar el Flash, I love you! del conegut tema del grup Queen.
Perquè, com és sabut, Flash Gordon ha estat adaptat en diverses ocasions a la gran pantalla: primer, en serials cinematogràfics, que també s'oferien per entregues setmanals com a aperitiu a un llargmetratge posterior. Els DVDs corren per casa: em refereixo a l'etapa de Larry Buster Crabbe: té la seva gràcia visionar, encara que es repeteixen tant o més que el còmic. I com sabeu també hi ha l'adaptació al cinema de 1980, aprofitant l'estirada cienciaficcionero de la pròpia Star Wars; i més d'una sèrie de dibuixos animats, i fa uns pocs anys també una sèrie amb actors adolescents reals que pel que sembla va passar amb força més pena que glòria. Doncs mira, m'acabo d'assabentar que un dels meus directors favorits, Matthew Vaughn (Stardust, Kingsman) està en negociacions per dirigir una nova adaptació cinematogràfica del personatge. Jo no sé vosaltres, a mi m'encantaria veure aquesta nova versió les aventures del nostre heroi.
I bé, com comentava abans, en les seves aventures Flash Gordon coneixerà aliats, doblegarà enemics, alliberarà pobles i enamorarà a reines guapíssimes (si bé, malgrat totes les argúcies per seduir-sempre es mantindrà castament fidel a la seva estimada Dóna-li Cremen), i s'enfrontarà al seu arxienemic Ming el Groc el Despietat, el suprem dictador del planeta Mongo. En les seves aventures l'acompanyaran l'esmentada Dóna-li Cremen, en la majoria de casos encotillada en el seu paper de noia gerro, i el seu fidel amic, el Professor Zarkov, el científic-arregla-ho-tot (les trompades i els amors són exclusius de Flash).Un incís, sobre els personatges femenins: el paper fort és per a les voluptuoses reines que lideren els pobles guerrers del planeta Mongo, encara que totes cauen rendides als peus de Flash, desitjant convertir al nostre heroi a consort. Fins i tot la pròpia filla del malvat Ming cau en els seus braços.
Sobre l'aspecte narratiu i artístic, al llarg de la lectura, que en l'edició d'editorial Planeta es divideix en dos toms: 1934-1939 i 1939-1945 (en realitat Alex Raymond va abandonar el còmic en 1944 per allistar als Marines, en plena II Guerra Mundial), es pot observar una clara evolució en el dibuix cap a l'estètica que ha perdurat i influït fins a l'actualitat; i una mica menys en els guions, amb alguns arcs argumentals prolongats (repetint, això sí l'esquema abans esmentat). Per exemple quot; manera nostàlgic ON per haver-la llegit en la meva infància- m'ha encantat l'etapa del regne de Frígia, en la qual durant unes quantes pàgines s'enfronta a un monstre molt dur de pelar, a més d'algunes traïcions per part de nobles gelosos de la seva reina.
Si bé abans he esmentat les novel·les d'Edgar Rice Burroughs i la saga Star Wars, no puc entrar aquí en les influències anteriors i posteriors d'aquest còmic. Per citar un exemple, el cas del malvat dictador Ming, inspirat en el personatge de Fu Manxú (veure aquesta entrada en la molt interessant TV Tropes) de les novel·les policíaques de Sax Rommer de principis de segle passat. Com a anècdota, aquest maligne personatge també va ser inspirador del Mandarín, l'arxienemic d'Iron Man (em refereixo al còmic, no a la ridiculesa que van mostrar en l'última pel·lícula de cap de llauna).
En conclusió, com a amant de la ciència ficció li tenia ganes a aquest còmic, principalment per la seva indubtable paper en la història del gènere fantàstic. Si us atreviu amb la seva lectura, aquesta s'ha de plantejar com un delit pacient i metòdic, ja que el seu ritme es troba a anys llum de qualsevol còmic actual, a més del que repetitiu dels seus arguments. Penso que no hem de jutjar aquesta obra fora del context social de la seva època i del seu format de publicació. Almenys en el meu cas prefereixo respectar el moment en què va ser creada, el públic al qual anava dirigida i el que ens ha aportat aquest gran clàssic que va néixer com una simple tira de diari per proporcionar uns instants d'entreteniment i que ha acabat convertit en un gran icona del fantàstic.
Podeu complementar aquesta ressenya amb aquestes altres que he trobat a la xarxa:
- La ressenya de Rafael Marín a la pàgina Bibliópolis: crítica a la xarxa.
- Ressenya a la Zona Negativa.
- Pàgina de la wikipedia (en anglès, bastant més completa que en castellà) amb totes les versions en còmic i diversos mitjans.
Pandora despierta, de Pau Varela
Una cosa porta a l'altra. Abans de ressenyar Pandora desperta de Pau Varela, m'agradaria explicar com fa uns mesos em vaig assabentar pel blog Dreams of Elvex de la novel·la Projecte Mart de LJ Salart. Un agradable descobriment que ja vaig comentar en aquest mateix bloc. La novel·la va ser publicada per l'editorial L'astronauta impossible. Indagant vaig saber que el titular d'aquesta editorial és el Sr. Pau Varela i vam entrar en contacte via Twitter. Un tipus maco Pau.
Una cosa porta a l'altra, Pau Varela també és escriptor i recentment ha publicat una space opera titulada L'etern retorn que tinc pendent a la pila de lectura. Però l'altre dia Anxo, del bloc Canal nostàlgia comentava que li va encantar una altra novel·la de Pau, de la qual jo no sabia res i que és la que aquí ens ocupa. I la veritat és que em venia de gust una novel·la d'invasions extraterrestres, un dels meus temes preferits del gènere. Bé, si us he de ser sincer meus temes preferits de la ciència ficció vénen a ser TOTS; però, anem, que ara em venia de gust una cosa així.
Al gra. Pandora desperta és una novel·la curta que es llegeix en una tarda (173 pàgines), que tracta d'una invasió extraterrestre a Barcelona. Així doncs, la proximitat és una de les bases de novel·la. No només perquè l'acció se situa en una ciutat que segurament molts de vosaltres coneixereu, sinó perquè el protagonista és un anodí jove, diguem que una mica (una mica bastant) nerd; que a més viu a casa dels pares, sense ofici ni benefici, i que és el que avui en dia a la premsa es diu un ni-ni (ni estudis ni treball). En altres paraules, que de seguida ens resultarà simpàtic.
Aquest jove veurà que de la nit al dia perd el contacte amb el món exterior, és a dir es queda sense Internet, sense telèfon i sense televisió; i no només això, també sense electricitat, sense proveïment d'aigua ni menjar, ni ... Totes aquestes coses imprescindibles per sobreviure i que en el nostre Primer Món donem per fet que sempre les tindrem a la nostra disposició de manera barata.
A més, per si fos poc, els ETs es dediquen a donar-nos caça com colomins. I com és normal una catàstrofe d'aquest tipus sol treure el pitjor de la gent:
Tota la ciutat és plena de monstres, però no tots els monstres provenen de l'espai exterior. Amb el temps he acabat odiant la humanitat gairebé tant com odio els alienígenes que ens han empès a un estat de barbàrie total. Solíem ser una societat civilitzada, però tot era pura façana.
Doncs d'això tracta Pandora desperta. Com veieu en principi és un tema gastat, i en aquests casos depèn com l'autor sàpiga tractar el tema. I considero que Pau Varela ho fa francament bé, i més considerant que és la seva primera novel·la. Excel·lent amb la psicologia del personatge protagonista, un ésser absolutament superat per les circumstàncies i l'única meta és poder sobreviure fins al dia següent, i una bona ambientació del paisatge desolador d'una Ciutat Comtal en ruïnes. Per descomptat la novel·la ens explica més coses que no puc revelar aquí.
Us deixo una altra perla, quan el protagonista es pregunta si el desastre succeeix només a nivell local o si tot el planeta està en la mateixa situació:
No seria meravellós que Barcelona fos l'epicentre de l'Apocalipsi?
Què millor llegat que aquest podria existir per una ciutat cosmopolita?
Pandora desperta us semblarà una novel·la més o menys innovadora segons el vostre bagatge com a lectors de ciència ficció, però per a mi és innegable que el tema està ben tractat. A més, un pot plantejar-se el paral·lelisme d'alguna de les situacions de guerra de les que avui dia pateix el nostre planeta, en què et cauen les bombes sense saber ni qui te les mana ni per què ho fa.
L'any passat vaig ressenyar al blog La cinquena onada, de Rick Yancey, amb la qual Pandora desperta té alguns punts en comú. Tot i la coincidència argumental és evident que les dues han estat escrites independentment i que els paral·lelismes es deuen més als llocs comuns del subgènere d'invasions extraterrestres (variant alba verd) que a una altra cosa. I ja sé que queda lleig comparar, però considero que la novel·la Pandora desperta està millor escrita. D'altra banda, La cinquena onada es considera una novel·la per a adolescents (el que es coneix com una Young Adult) mentre que la de Pau entenc que va dirigida a un públic adult. Potser és només un matís: els protagonistes són joves en tots dos casos, però en la novel·la de Pau no hi ha lloc per a sentimentalismes.
Una cosa porta a l'altra, Pau Varela també és escriptor i recentment ha publicat una space opera titulada L'etern retorn que tinc pendent a la pila de lectura. Però l'altre dia Anxo, del bloc Canal nostàlgia comentava que li va encantar una altra novel·la de Pau, de la qual jo no sabia res i que és la que aquí ens ocupa. I la veritat és que em venia de gust una novel·la d'invasions extraterrestres, un dels meus temes preferits del gènere. Bé, si us he de ser sincer meus temes preferits de la ciència ficció vénen a ser TOTS; però, anem, que ara em venia de gust una cosa així.Al gra. Pandora desperta és una novel·la curta que es llegeix en una tarda (173 pàgines), que tracta d'una invasió extraterrestre a Barcelona. Així doncs, la proximitat és una de les bases de novel·la. No només perquè l'acció se situa en una ciutat que segurament molts de vosaltres coneixereu, sinó perquè el protagonista és un anodí jove, diguem que una mica (una mica bastant) nerd; que a més viu a casa dels pares, sense ofici ni benefici, i que és el que avui en dia a la premsa es diu un ni-ni (ni estudis ni treball). En altres paraules, que de seguida ens resultarà simpàtic.
Aquest jove veurà que de la nit al dia perd el contacte amb el món exterior, és a dir es queda sense Internet, sense telèfon i sense televisió; i no només això, també sense electricitat, sense proveïment d'aigua ni menjar, ni ... Totes aquestes coses imprescindibles per sobreviure i que en el nostre Primer Món donem per fet que sempre les tindrem a la nostra disposició de manera barata.
A més, per si fos poc, els ETs es dediquen a donar-nos caça com colomins. I com és normal una catàstrofe d'aquest tipus sol treure el pitjor de la gent:
Tota la ciutat és plena de monstres, però no tots els monstres provenen de l'espai exterior. Amb el temps he acabat odiant la humanitat gairebé tant com odio els alienígenes que ens han empès a un estat de barbàrie total. Solíem ser una societat civilitzada, però tot era pura façana.
Doncs d'això tracta Pandora desperta. Com veieu en principi és un tema gastat, i en aquests casos depèn com l'autor sàpiga tractar el tema. I considero que Pau Varela ho fa francament bé, i més considerant que és la seva primera novel·la. Excel·lent amb la psicologia del personatge protagonista, un ésser absolutament superat per les circumstàncies i l'única meta és poder sobreviure fins al dia següent, i una bona ambientació del paisatge desolador d'una Ciutat Comtal en ruïnes. Per descomptat la novel·la ens explica més coses que no puc revelar aquí.
Us deixo una altra perla, quan el protagonista es pregunta si el desastre succeeix només a nivell local o si tot el planeta està en la mateixa situació:
No seria meravellós que Barcelona fos l'epicentre de l'Apocalipsi?
Què millor llegat que aquest podria existir per una ciutat cosmopolita?
Pandora desperta us semblarà una novel·la més o menys innovadora segons el vostre bagatge com a lectors de ciència ficció, però per a mi és innegable que el tema està ben tractat. A més, un pot plantejar-se el paral·lelisme d'alguna de les situacions de guerra de les que avui dia pateix el nostre planeta, en què et cauen les bombes sense saber ni qui te les mana ni per què ho fa.
L'any passat vaig ressenyar al blog La cinquena onada, de Rick Yancey, amb la qual Pandora desperta té alguns punts en comú. Tot i la coincidència argumental és evident que les dues han estat escrites independentment i que els paral·lelismes es deuen més als llocs comuns del subgènere d'invasions extraterrestres (variant alba verd) que a una altra cosa. I ja sé que queda lleig comparar, però considero que la novel·la Pandora desperta està millor escrita. D'altra banda, La cinquena onada es considera una novel·la per a adolescents (el que es coneix com una Young Adult) mentre que la de Pau entenc que va dirigida a un públic adult. Potser és només un matís: els protagonistes són joves en tots dos casos, però en la novel·la de Pau no hi ha lloc per a sentimentalismes.
 |
| El autor i les seves dos filles |
I ja està, com deia abans una cosa porta a l'altra. Si heu arribat al final d'aquesta ressenya, us convido a visitar el bloc de L'astronauta impossible i conèixer alguna de les seves -de moment- poques publicacions, entre altres coses. En altres paraules, el que també volia transmetre aquí és que si us agrada el gènere fantàstic no deixeu de implicar-vos i de participar si arriba el cas. Descobrireu coses interessants que d'una altra manera us perdries, com Pandora desperta.
Switch in the red, de Susana Vallejo
Els amables lectors i lectores del bloc ja sabeu que m'agrada estendre en les meves ressenyes. Sense ser una cosa intencionat per part meva, normalment les entrades d'aquest bloc acostumen a arribar a unes mil paraules.
Per desgràcia, el meu disponibilitat m'obliga a obviar lectures molt interessants, llibres que he gaudit però que no trobo la manera d'esmentar aquí. Per aquest motiu vull provar aquest format breu, que en principi alternaria com altres ressenyes més a fons. Amb això no vull dir que aquesta novel·la no mereixi una ressenya a fons, tot el contrari. És a dir, no es tracta d'un criteri de qualitat, en tot cas d'oportunitat. Referent a això, m'agradaria saber la vostra opinió o crítiques en els comentaris.
Considero que Switch in the red, de Susana Vallejo és un thriller ben explicat i una lectura molt entretinguda.L'autora teixeix el seu entramat en una Barcelona del futur. La premissa principal és que la tecnologia, si bé ha avançat que fa al nostre present, ha arribat a un punt mort; i el que és pitjor, a la humanitat li passa el mateix: ja no s'avança ni s'innova socialment i l'status quo és immutable; i més en un context en què els recursos naturals són cada vegada més escassos i el seu repartiment beneficia als de sempre (en la novel·la es refereix a ells com els daurats).
En aquest futur algunes coses ens resultaran familiars, encertadament, a manera de contrast, com a crítica del temps que ens ha tocat viure. En algun cas massa familiars: vull dir la novel·la es basa en la fotografia de l'any en què va ser escrita (2009) i les coses canvien molt de pressa ... No sé ... per exemple el cas de la tècnica psicològica coneguda com programació neurolinguística (PNL), a la qual l'autora li dóna molta presència en la novel·la. Al meu entendre, sense entrar en el debat sobre la seva validesa, aquestes qüestions estan molt subjectes a tendències que van i vénen. És a dir, el que ara és l'última innovació d'aquí a uns anys pot estar simplement passat de moda. Però en tot cas he de dir que Susana Vallejo aprova amb escreix l'exercici de descriure un What if, és a dir, com podria ser la nostra societat en un futur.
Anem a per l'argument: Pere Ballesta pertany a la policia científica. La seva especialitat és el registre dels escenaris del crim mitjançant registres de realitat virtual d'altíssima resolució, com a suport per a la investigació policial. La seva història comença amb l'assassinat d'un nebot del candidat a l'alcaldia de Barcelona, un cas que per motius obvis interessarà a les altes esferes. Aquest crim tindrà unes connotacions inesperades per Ballesta i el que en principi es presenta com una oportunitat de promoció potser posi en joc la seva professió i fins i tot la seva Provia vida.
Pel que fa al desenvolupament de la trama, que jo qualificaria com tecnothriller més que com ciberpunk, ho trobo correcte, i el mateix puc dir de la seva resolució. Els personatges m'han agradat, amb algunes reserves sobre la versemblança del seu comportament en algun cas.
Per descomptat Switch in the red tracta de moltes coses més, com ara -d'una manera una mica simplificada, assumeixo que per necessitats del relat-, el món hacker i el misteri que envolta la desaparició d'un d'ells, anomenat Albert Magne ( un gest de complicitat al certamen literari del mateix nom). A més la novel·la es completa amb alguns enllaços externs a continguts multimèdia, com són una banda sonora i algun vídeo.
En resum, una novel·la disfrutable i una autora a seguir.
Dark Orbit, de Carolyn Ives Gilman
Quan Saraswasti Callicot va despertar al planeta Capella Two se sentia una mica desorientada. No n'hi havia per menys: el seu últim record conscient datava de nou anys abans, o el que és el mateix, a nou anys llum de distància, en l'instant en què va ser descomposta en bits d'informació i enviada en un feix de fotons a un altre sistema solar, on va ser tornada a recompondre molècula a molècula. Estem doncs davant d'una versió actualitzada i més plausible d'una idea que ja té bastants anys en la ciència ficció: el teletransport. Només hem de rememorar el jauntear de l'imprescindible clàssic Les estrelles meu destí (1956) d'Alfred Bester, o l'Beam me up, Scotty! de la popular Star Trek. Però això és només un aperitiu de les meravelles que ens reserva Carolyn Ives Gilman en la seva novel·la Dark Orbit.
Poc després de materialitzar-se en el planeta, una mega-corporació li oferirà a la nostra amiga Sara una proposició que no podrà rebutjar: formar part d'una expedició a un planeta habitable acabat de descobrir, situat a uns 80 anys llum (per descomptat mitjançant un altre transport lumínic , aquest cop amb destinació a una nau exploradora automatitzada enviada segles abans). En la missió coincidirà de forma gens casual amb Thora Lassiter, l'altra protagonista de la novel·la, qui deixa enrere un passat diguem que problemàtic (problemàtic a nivell planetari). Un cop arribat a la seva destinació a l'expedicion descobrirà que el planeta posseeix una peculiar vida extraterrestre -cosa únic en l'espai conegut-, i que amaga un munt de sorpreses que no vaig a desvetllar aquí (pels impacients, algunes s'indiquen a la contraportada del llibre).
El que sí puc anticipar és que és una novel·la plena d'idees, algunes realment brillants, que pot satisfer al lector més afamat de sense of wonder. A més l'autora fa un excel·lent treball de worldbuilding. Però com sol passar aquest és precisament el principal defecte de la novel·la. Una sobredosi de bones idees que és molt benvinguda però que al seu torn haurien de conformar una coherència de conjunt i no és el cas. El guió no fa aigües ni de bon tros, de fet és bastant correcte, però no aconsegueix convertir la novel·la a un nivell d'acord amb les grans idees que se'ns està oferint. En altres paraules, com a literatura d'idees és excel·lent, però com a narració és simplement complidora. Li falta un bull a la coherència de la història explicada. Els personatges en canvi els trobo correctes, un cop materialitzats són de carn i ossos; referent a això jo penso que ajuda molt el detallat i ben concebut component social que ens ofereix l'autora.
Un altre tema destacable és que l'autora no es limita a exposar idees científiques, sinó que també s'atreveix amb altres formes de coneixement, és a dir, amb algunes disciplines humanistes i altres que fins i tot podríem qualificar com místiques. El conjunt és una hàbil barreja basada en la premissa que la ciència no és l'única forma de coneixement possible. Per exemple, l'esmentada Thora Lassiter és una sensualista, una disciplina que sosté que es pot comprendre el món a través de l'estudi i del perfeccionament sensorial. En algun aspecte concret, pel concepte del planeta investigat i la discussió tàcita sobre paper de la ciència, m'ha evocat la magistral Solaris de Stanislaw Lem, encara que per descomptat no es poden establir comparacions entre les dues obres.
Dark Orbit és una novel·la que et deixa amb ganes de més. No estic parlant de continuacions (que francament no sé si arribaria a llegir), però sí que s'agrairia unes quantes pàgines de més en què l'autora completés i perfeccionés aquesta visió deshilvanada del conjunt, com si l'esforçar-se tant en les idees hagi deixat altres aspectes del llibre poc explicats. Encara que des de cert punt de vista és d'agrair que es pugui dir alguna cosa així d'una novel·la perquè la queixa habitual és just al contrari, que alguns autors fiquin palla per augmentar el nombre de pàgines, ja sigui a petició editorial, o perquè les venen a pes, què sé jo.
En fi, jo crec que Dark Orbit és una lectura recomanable, pel que tinc en el punt de mira altres novel·les de Carolyn Ives Gilman com futures lectures. Per cert, no trobo res traduït al castellà d'aquesta autora que ha estat diverses vegades finalista dels premis Hugo i Nebula, entre d'altres.
Marejant la perdiu amb els subgèneres: The Quantum Thief i obres afins
Tot just acabada The Quantum Thief d'Hannu Rajaniemi li estic donant voltes a la següent pregunta: Quina classe de ciència ficció he estat llegint?
M'explico: aquesta lectura em produeix una sensació peculiar. Es tracta d'una intuïció, és clar, no d'alguna cosa sobre el que hagi meditat. Ni tan sols sé explicar-ho en aquest mateix moment. Per algun motiu aquesta novel·la em resulta familiar però alhora també m'ha semblat una lectura diferent, diferent a les altres.
Anem a pensar-ho una mica, doncs. Què té de particular The Quantum Thief? Per exemple, la seva intensitat especulativa. A cada pàgina, podríem dir que gairebé en cada paràgraf un pot trobar elements cienciaficcionales. A mesura que avança la narració no deixa de sorprendre i fins i tot en algun moment tant sentit de la meravella aconsegueix contagiar una sensació d'eufòria. A més, la novel·la també sorprèn per la radicalitat del seu argument, tan atrevit que el porta a pensar a un "¡La mare que ...!" (La mare de Hannu, s'entén).El que m'està rondant pel cap és el tema dels subgèneres. Bé, primer hauria de trobar obres afins. Que jo recordi només aquestes dues m'han transmès una experiència similar, ambdues llegides fa ja algun temps: The Golden Age, de John C. Wright i Diaspora de Greg Egan. No sé d'altres obres semblants, possiblement a causa de la meva limitada experiència lectora, encara que segur es queden al tinter alguns relats. És clar que podria tenir en compte obres d'altres autors, mestres com Peter F. Hamilton o el recentment desaparegut Iain Banks però per dir-ho d'alguna manera -i només en aquest sentit es queden a mig camí.
Les obres esmentades tenen elements en comú: la narració se situa en un futur distant en què la barrera entre l'humà i el informàtic (maquinari / programari) és absolutament permeable. A més, com ja he comentat abans es tracta de novel·les intenses, molt atrevides, en què se'ns mostra una humanitat que ha canviat de tal manera que els personatges ja no són com nosaltres. Per entendre'ns, no es tracta només de canviar una espasa d'acer per una espasa làser. L'espasa ha canviat, cert, diguem que és una espasa fotònica molt xula; però també ho ha fet la mà que l'empunya. Ja no és humana, o almenys ja no és com la nostra: pot ser que sigui una mà virtual, pot ser que estigui construïda d'àtoms artificials ...
Se m'acut un nom per a aquest tipus d'obres: ciència ficció radical. És a dir, jo el definiria com especulacions científiques dutes fins a les últimes conseqüències. La veritat és que m'encanta aquesta definició. I crec que encaixa perfectament amb el que vull mostrar.
Malauradament el meu goig dura menys que un sudoku a Mr. Spock. Una recerca per la xarxa m'indica que la definició ja està presa, curiosament amb un significat molt diferent al que jo li hauria atribuït. Sembla ser que quan s'esmenta ciència ficció radical s'entén aquella que posseeix connotacions de crítica política del sistema. Per exemple la ciència ficció marxista o feminista.
Serà millor seguir buscant. Una altra definició que podria encaixar és ciència ficció transhumanista. Ja que en aquestes obres es qüestiona el mateix sentit del que és humà crec que aquesta podria ser una bona etiqueta.
El transhumanisme és un corrent de pensament filosòfic i científica que transcendeix el gènere que estem tractant aquí. Encara que no se li considera el seu precursor, el terme va ser encunyat pel biòleg Julian Huxley, germà del famós escriptor d'Un món feliç, una obra que pensant-ho bé podria considerar-se una novel·la transhumanista (mmm ... això em dóna mala espina). Dit de manera molt simplista, aquest moviment defensa l'ús de la tecnologia en el desenvolupament de l'espècie humana, tant pel que fa a la millora de les nostres capacitats i limitacions com en la correcció dels aspectes de la nostra naturalesa considerats indesitjables. L'ideal transhumanista va començar predominantment en clau genètica i ha evolucionat d'acord amb els canvis científics, sobretot a partir de l'adveniment de la societat de la informació, incorporant noves disciplines com la informàtica i la nanotecnologia.
Però, sorpresa comprovo que les obres de ciència ficció que s'inclouen dins d'aquesta categoria són ... totes! Estic exagerant, però la veritat és que em quedo perplex per la quantitat d'obres es poden considerar transhumanistas. Podeu veure un exemple del que em refereixo aquí. Ja sé que la llista és discutible Si surt fins a Dan Brown !, però no prou com per no cercionarme que el tractament desigual del transhumanisme és bastant més ampli que les obres que estic tractant aquí.
Podria continuar elucubrant però vist l'èxit de la meva empresa millor serà provar un enfocament més conservador: crec que necessito una relectura. Començo amb de The Golden Age i al cap de poques pàgines Blast! apareix la solució al meu dilema: ho estic plantejant d'una manera errònia. Acostuma a passar quan et bases en la teva intuïció, corres el perill de quedar-te a les aparences. En resum, descobreixo quant li ha de The Quantum Thief a l'obra de Wright. Sense treure-li mèrits propis -sens dubte els té- penso que qualsevol que hagi llegit les dues s'adonarà que hi ha unes quantes similituds (comprovo que és una influència que el mateix Rajaniemi reconeix).
Evidentment només es tractava d'un mer exercici, una reflexió compartida al bloc. S'imposa la Navalla d'Occam: crec que estarem d'acord a afirmar que aquestes dues novel·les són una mena de space opera enriquida, però space opera al cap ia la fi. Potser a The Golden Age tambíen podríem afegir l'etiqueta de la meva estimada ciència ficció especulativa. Per tant les diferències amb els esmentats Hamilton i Banks podria dir-se que es tracta només d'una qüestió temàtica o de grau.
Llavors, Què fem amb Egan? No, no m'oblidava d'ell. El que passa és que rellegint el primer capítol de Diàspora m'adono que Egan és d'una altra pasta. Està clar que el seu no és space opera. Egan és hard ... i alguna cosa més. Crec que de la mateixa manera que es diu que el jazz és música per a músics es pot afirmar que Egan és ciència ficció per científics. És més, sense conèixer a fons de la seva obra, apostaria que aquest home pertany al selectíssim club dels que han fundat un subgènere propi (no em pregunteu el nom que ja he tingut prou per avui).
Una cosa més, per si no s'havia notat les tres novel·les em semblen molt recomanables. El lladre quàntic ha estat editada recentment per Alamut. L'Edat d'Or i Diàspora també es poden trobar en espanyol, per Bibliópolis i Grupo AJEC respectivament. Només objectar que cap d'aquestes edicions està disponible en format ebook.
En fi, una flor no fa primavera, ni un parell de novel·les fan un subgènere. Encara que pensant-ho bé, després de tot és possible que Diàspora (1997) i The Golden Age (2002) també tinguin alguna cosa a veure. El conte en la meva propera entrada.
Següent entrada en aquest bloc: The Golden Age de John C. Wright i el seu al·lucinant worldbuilding.
Brasyl, de Ian McDonald
No comentaré aquí la novel·la des d'1 punt de vista literari, simplement vull mostrar d'algunes impressions. A la meva opinió McDonald és un escriptor més que COMPETENT, és realment bo. M'encanten els Seves descripcions minucioses, Riques en Detalls. Com és pren su temps per preparar, per desenvolupà l'acció amb tot luxe de Detalls i com descriu els Circumstàncies que és troben a els Personatges. McDonald Construeix Grans moments a partir de petits instants com per Exemple Quan Edson veu per primera vegada a Fia. La novel·la està plena d'aquests moments. L'autor va desgranant la trama sense pressa, amb uns quants GIRS que ajuden a mantenir la intriga.Primer handicap: He prolongat la lectura d'aquesta novel·la uns mesos, amb interrupcions constants, la qual cosa no és recomanable en cap llibre i menys si es tracta d'una novel·la d'Ian McDonald.
Segon handicap: He llegit la novel·la en el seu original anglès (hi ha traducció castellana de La Factoria d'Idees), una llengua que desitjaria conèixer més a fons. Per a mi tot un repte, més si afegim que per complicar les coses l'autor es delecta constantment incloent vocables a la bonica lingua portuguesa / brasilera.
Sinopsi
Brasyl és una novel·la complexa, com ja ens tenia acostumats aquest autor des del seu anterior treball River of Gods (El riu dels déus, editada aquí també per La Factoria d'Idees). Si aquesta es situava a l'Índia del futur, la que ens ocupa es desenvolupa en tres temps en els que al seu torn es va desenvolupant la trama:
Any 1732. El pare Luis Quinn, un jesuïta irlandès més destre en l'ús de l'espasa del que a ell li agradaria recordar, arriba a Salvador de Bahia procedent de Portugal amb la missió de endinsar-se al continent a través del riu Amazones per cridar a l'ordre a un altre jesuïta rebel, el pare Gonçalves.
Actualitat. Marcelina Hoffman, una productora sense massa escrúpols d'un canal de televisió de Rio de Janeiro, busca a Moacir Barbosa, considerat el principal responsable de l'Maracanaço. Així es denomina a la final del mundial de futbol de 1950 que va enfrontar a l'estadi de Maracaná a la selecció brasilera amb la d'Uruguai. Contra tot pronòstic els locals van perdre el mundial i el porter Barbosa va ser considerat el principal culpable de la derrota, passant a ser considerat com una espècie de traïdor a la pàtria. Marcelina desitja localitzar al desgraciat porter, qui des de llavors es troba en parador desconegut, amb la intenció de crear un reality per sotmetre'l a judici públic davant l'audiència.
Any 2032. Edson Jesus Oliveira de Freitas, 1 favelado de São Paulo que intenta marcar distàncies amb el món que el va veure néixer, necessita contractar els serveis d'Fia, una jove japonesa que sembla sortida d'un animi (potser amb l'ajuda de la cirurgia o algun tipus de tractament) de la qual s'enamora a l'instant. Fia és una quantumeira, una hacker que treballa amb ordinadors quàntics.
L'especulació de futur en Brasyl
La majoria de les obres de ciència ficció parteixen d'una especulació de futur. En el nostre cas l'autor ens ofereix una prospectiva bastant conservadora, bàsicament un Brasil amb els mateixos contrastos i desigualtats que l'actual. A vint anys vista sembla una postura prudent i podríem dir que adequada per al propòsit de la novel·la. Més si tenim en compte l'experiència de moltes novel·les de ciència ficció (crec que almenys a algun de nosaltres li tocaria visualitzar això des d'una base lunar). Per tant, l'autor només ens proporciona unes poques pinzellades d'anticipació científica; unes ulleres intel·ligents de realitat augmentada per aquí, alguns drones de la policia per allà ... i ordinadors quàntics, és clar. Tampoc cal més, puc assegurar-vos que la trama és de ciència ficció pura.
I és que el rotllo quàntic dóna molt de joc. M'explico: actualment en el gènere de ciència ficció la teoria quàntica és un tema de moda com ho va ser l'energia nuclear en els anys cinquanta, aquells temps en què tot era prometedorament atòmic. És com una idea talismà que et permet desenvolupar moltes altres idees meravelloses i exposar-les científicament, a saber: computació, teletransport, viatges en el temps, universos paral·lels, funcionament del cervell, etc. Es tracta d'un recurs ideal, però crec que s'ha de tenir molt clar el què i el com o un pot quedar-se sense història per explicar.
En realitat, a mesura que avança la lectura ens adonem que se'ns està mostrant un Brasil diferent al nostre. McDonald entra en el joc vist últimament en altres autors: em ve a la memòria The Execution Channel de Ken McLeod.
Al principi petits detalls, gairebé imperceptibles, ja ens estan indicant que no estem en Brasil actual; per exemple alguns canvis ortogràfics com el del títol de la novel·la. Amb el desenvolupament de la trama se'ns va fent més evident que no és el Brasil que coneixem, ni la seva història tampoc és la mateixa. Per cert, l'autèntic Moacir -amb c Barbosa va morir l'any 2000 i no es va amagar (però potser hauria d'haver fet, val la pena conèixer el calvari pel qual va passar).
¿Es tracta d'una llicència artística, com sembla ser el cas de McLeod? No ho crec, com hem comentat l'argument ho justifica tot. En altres paraules, d'una especulació de futur inicial passem a una especulació sobre una realitat paral·lela.
Ciència ficció social
En quin grau encerta McDonald en la descripció de la societat brasilera? Si fem cas a la ressenya de Jacques Barcia, escriptor del gènere i regentador del bloc brasiler Human 2.0, l'autor "captura amb sorprenent precisió l'esperit brasiler" (ull, la ressenya està plena de spoilers). No he pogut esbrinar si McDonald va estar un temps vivint al Brasil o si simplement es va informar tirant de bibliografia com suggereix Barcia, però es pot afirmar que hi ha un important treball antropològic darrere d'aquesta novel·la, en el sentit que hi ha una àrdua tasca d'assimilació i interpretació de la cultura brasilera i posterior traducció en termes del lector. Per exemple, això pot apreciar-se quan al llarg de la novel·la descriu detalladament la capoeira, en les seves vessants de dansa / art marcial. El mateix succeeix amb altres temes idiosincràtics, l'autor se les arregla per barrejar elements tan folklòrics com el futebol o les telenovel·les i integrar-los en la trama aconseguint en la majoria de les vegades que el resultat sembli raonablement seriós.
La novel·la
Dins de l'aspecte social podríem incloure la interacció dels personatges a través d'uns excel·lents diàlegs. Els protagonistes són d'aquests que un no oblida fàcilment. El pare Quinn, el malandro Edson i alguns personatges secundaris com el positivista francès Dr. Falcon, company d'aventures de del pare Quinn, estan ben traçats i l'autor aconsegueix submergir-nos en els seus punts de vista.
No comentaré aquí la novel·la des d'un punt de vista literari, simplement vull mostrar algunes impressions. En la meva opinió McDonald és un escriptor més que competent, és realment bo. M'encanten les seves descripcions minucioses, riques en detalls. Com es pren el seu temps per preparar, per desenvolupar l'acció amb tot luxe de detalls i com descriu les circumstàncies en què es troben els personatges. McDonald construeix grans moments a partir de petits instants com per exemple quan Edson veu per primera vegada a Fia. La novel·la està plena d'aquests moments. L'autor va desgranant la trama sense pressa, amb alguns girs que ajuden a mantenir la intriga.
Com he esmentat abans, l'autor fa un constant ús de paraules en Português brasileiro, cosa que dificulta la lectura però que alhora s'agraeix. Per a mi ha estat una experiència curiosa, única, llegir una novel·la tan rica en llengua anglesa i més plena de vocables d'una segona llengua. Al final, quan acabo l'última pàgina, em quedo estupefacte: un glossari. Primer pensament: Ian, oncle ... Haver-ho dit abans! I després d'una petita comprovació: Ups! Si ja ho posava en l'índex. No és que sigui molt partidari de les novel·les amb diccionari però no m'hauria vingut malament alguna consulta. En fi, ja he comentat que ha estat una lectura accidentada ...
Tot i els handicaps esmentats, puc afirmar que he gaudit enormement de la lectura. Una delícia, fins i tot quan m'he vist obligat a rellegir algunes parts o capítols sencers. Realment emprar paraules en la llengua original -menys mal que és portuguès, us recordo que El riu dels déus se situava en l'Índia- és realment un recurs valuós per a introduir-se en la cultura tractada.
No obstant això, també he de comentar que Brasyl no és un llibre rodó. La meva valoració és que el seu anterior treball, The River of Gods, en conjunt està més aconseguit. A més, al final de la novel·la no és el més brillant tot i que sí que es pot afirmar que és efectiu, unificant trames i resolent gairebé tots els caps per lligar.
El llibre acaba amb una petita bibliografia selecta utilitzada per aquest autor per escriure la seva obra i també amb alguna cosa que sembla costum de la casa: una recomanació musical, a manera de banda sonora. En aquest cas composta, com no, per temes de la fecunda cultura musical brasilera. A més una cita significativa, potser per justificar alguna part desgavellada del llibre, de Charles De Gaulle: Brazil is not a serious country.
Subgèneres i influències
Jo inclouria aquesta novel·la dins el subgènere hard, encara que algun m'ho podrà discutir, i per descomptat també dins del que s'ha anomenat ciència ficció social o sociològica. Potser la discussió, en la qual no entrarem aquí, hauria de tractar sobre si les disciplines socials són veritables ciències (un debat que ja resulta pesat). El que està clar és que en aquests aspectes on l'autor mostra tot el seu geni: ordir una narració magistral partint del binomi tecnologia i societat.
En la meva experiència lectora no trobo antecedents que puguin haver influït en aquesta novel·la. El que sí dono per segur és que si Ian McDonald ha tingut un mestre, aquest ha estat John Brunner: La construcció de l'argument mitjançant diferents trames i diversos protagonistes, l'èmfasi en el social sense oblidar la influència dels canvis tecnològics, les vicissituds de els personatges ... em recorden poderosament a la imprescindible Tots sobre Zanzíbar.
Si ens centrem el plantejament cienciaficcional, la novel·la té punts en comú amb la també excel·lent Anathem, de Neal Stephenson (editada un any després de l'aquí comentada).
En resum, es pot afirmar que aquesta obra és la segona d'una gran trilogia. Les novel·les no tenen cap relació entre elles però sí que tenen punts en comú. Les tres s'adaptan en potències econòmiques regionals i que alhora mantenen una personalitat cultural pròpia en un món cada vegada més globalitzat, de les que l'autor retrata tecnologia, cultura i religió de manera admirable. Comença amb la ja esmentada El riu dels déus (Índia, ciberpunk), continua amb Brasyl (mecànica quàntica) i acaba amb The Dervish House (Turquia, nanotecnologia), que no he llegit però pel que sé ha rebut bones crítiques.
Brazyl és una novel·la la riquesa mereix una relectura per assaborir-més detalladament, cosa que de moment jo no faré, per la qual cosa va una altra vegada de tornada a la pila de llibres pendents. Per descomptat em deixa amb ganes de més.
Li dono un 8,5 sobre 10.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)