Relat: El projecte algia

Us presento el meu primer relat. Com veureu té un historial una mica llarg.

Ja fa uns quants anys es va acudir a un somni, en una d'aquestes rares ocasions en què et desvetlles i aconsegueixes recordar el que estaves somiant. Al moment em vaig aixecar i vaig escriure unes quantes notes a l'ordinador. Un temps després, participant en un taller literari, vaig rescatar la idea i vaig escriure el relat.

Per aquella època recordo que el vaig presentar a una coneguda antologia (en castellà) i va ser acceptat, però després de moltes demores i problemes en la publicació, vaig descobrir que el relat no havia estat inclòs. Recordo que també el vaig presentar a un altre concurs (aquest cop en català) i no va ser triat entre els finalistes. 

Han passat uns quants anys des d'aleshores. Ho he rellegit i descobreixo que em segueix agradant. Encara que, això sí, vist amb la perspectiva actual ha necessitat una revisió a fons. Finalment em decideixo a publicar-ho al bloc, no sense certa aprensió però alhora amb la il·lusió de compartir-lo amb tots vosaltres. Ja sabeu, si algú s'anima a comentar-ho, prendré una mica de la meva pròpia medicina ;-)

En fi, espero que ho gaudiu.

Issam.


El projecte algia


Quan em van avisar jo em trobava com molts altres estudiants en sortir de la universitat: tenia a la butxaca un títol, que en el meu cas indicava Enginyer tècnic en informàtica de sistemes, però no em convencia cap de les expectatives que tenia a la vista. En aquests moments el més pragmàtic era abusar una mica més de la butxaca dels meus pares i apuntar-me a algun postgrau, d'aquests tan prestigiosos que segur trobes moltes sortides laborals. Cap problema respecte a ells: estarien encantats de continuar pagant, orgullosos del seu fill que es prepara per al dia de demà. Estava considerant seriosament aquesta opció quan em van cridar per a una entrevista de treball d'un projecte científic.

La veritat és que va ser una sorpresa que em seleccionessin. Per a mi això suposava una forma de sortir de l'ensopiment post-universitari en què em trobava sense assumir un compromís excessivament llarg i, el que era més important, una forma inesperada d'obtenir alguns ingressos. Fins i tot jo que sóc com una gran sangonera que no para de succionar la renda familiar trobava inconvenients al que de continuar esprement tants diners dels meus pares. Encara recordo el primer que em va passar pel cap: Podré comprar-me un cotxe de segona mà. D'altra banda, confesso que havien despertat la meva curiositat. Al capdavall, les paraules projecte científic no sonaven tan malament.

Un cop signat el contracte, acord de confidencialitat inclòs, em van explicar que el projecte algia consistia en una investigació mèdica pionera al món: bàsicament, es proposava experimentar una manera de visualitzar el dolor humà.


Per aconseguir aquest objectiu es necessitaven dues coses: una tecnologia avançada; o més aviat, com després vaig saber, un ús innovador d'algunes tecnologies ja existents, i una gran quantitat de diners per finançar-la. Quant a la segona qüestió, per arrencar el projecte va fer falta que s'impliquessin diverses universitats i institucions europees. El fet de destinar tants recursos a aquest projecte va fer que altres investigacions quedessin aparcades, la qual cosa també va augmentar el seu impacte en els cercles científics i acadèmics. Així, el projecte havia despertat moltes expectatives, bones o dolentes depenent de qui ho estigués observant.

Els preparatius de la investigació van ser bastant tediosos. I jo que pensava que no hauria d'estudiar més! Vaig haver de familiaritzar-me amb un munt d'aparells de diagnòstic. Algun ja el coneixia. De escoltades, és clar. Com el que consistia en una versió augmentada dels aparells de ressonància magnètica que trobem en els hospitals. Fins on jo vaig entendre es tractava de tecnologies utilitzades en l'àmbit de la medicina que s'havien perfeccionat per als fins de la investigació: entre altres coses s'havia augmentat considerablement el seu radi d'acció i alhora que s'aconseguia prescindir dels contrastos injectats que en ocasions requerien aquestes tècniques de diagnòstic. Tot i que el veritable salt qualitatiu va ser un potent programari dissenyat expressament per a aquest projecte.

No vull agobiaros amb més explicacions tècniques. Només dir que l'equip consistia en un conjunt de càmeres i sensors que distribuïts en un espai podien triangular una posició determinada, aproximadament un volum d'uns tres metres quadrats per dos d'alçada. Tots aquests aparells els dirigia una sola unitat que ells anomenaven pointer, que intencionadament semblava una càmera de vídeo convencional i que indicava el lloc on volies enfocar la resta d'instruments. Com podeu pensar, es requeria una gran capacitat de processament a temps real. Dins de tot aquest tinglado meva responsabilitat era de suport tècnic, és a dir, vetllar pel bon funcionament del conjunt.

El desenvolupament de la investigació requeria dos equips: un faria el treball d'observació en les oficines d'una gran empresa a Frankfurt i l'altre, per al qual jo havia estat contractat, experimentaria aquesta tecnologia al carrer, aquí a Barcelona. El lloc escollit per desenvolupar el treball de camp se situava a la Rambla. On sinó un pot trobar més gent? Les Rambles són un filó per a investigadors de tot tipus: un magnífic aparador de transeünts de totes les edats, classes socials i d'incomptables ètnies i procedències. Un pot veure gent passejant contínuament, dia i nit, en aquesta artèria urbana de dues direccions. Per evitar que es descobrís el que estàvem fent el nostre equip es trobava ocult dins de la caseta informativa d'una associació de voluntariat. L'entitat donava aixopluc al projecte i a canvi es cobrien les seves despeses. La resta d'instruments es trobaven dissimulats en els fanals i els arbres propers. A causa de la meva responsabilitat aquest seria el meu lloc de treball habitual.


****


Recordo perfectament el primer dia: després de posar en marxa l'equip i d'una sèrie interminable de comprovacions sobre el funcionament dels instruments i ordinadors, vam començar a registrar. Llavors, aclaparats davant la pantalla, vam poder observar el repertori de mals de l'espècie humana. Encara avui dia em costa explicar-ho. Simplement, era ... Al·lucinant! Podíem visualitzar el mal de peus dels turistes, el mal a les articulacions del senyor del quiosc, una executiva amb la gola irritada, el mal d'esquena de l'home estàtua disfressat de Charlot; tots aquests sofriments íntims quedaven exposats al nostre escrutini.

El que estàvem veient era una radiografia en moviment, un mosaic de les misèries humanes. Els cossos es mostraven de color verd i les parts adolorides de violeta, podent variar en intensitat. Era un espectacle grotesc però alhora fascinant. Mai hauria pensat que el dolor podia adoptar tantes i tantes formes. Podíem veure-ho localitzat en un sol òrgan o escampat entre diversos. En ocasions formava ramificacions i en altres delineaba ossos i o bé acoloria òrgans. Les taques podien variar d'un color lila suau o un violaci intens, concentrades en un punt o estendre per tot el cos.

Van començar els torns i amb la rutina vaig descobrir una cosa totalment nova per a mi: l'univers de les malalties. La primera setmana vaig coincidir amb Roger, un dels metges de l'equip. Vaig descobrir que a Roger li agradava apuntar les patologies: Mira, té un pinçament !, comentava animat sense treure la vista de la pantalla. Després passava una noia: Vaja, una altra menstruació. Una senyora que es va parar davant nostre: Una migranya sens dubte, i fort que la té la pobra dona. Roger continuava diagnosticant si adonar-meva expressió. He de confessar que l'experiència em resultava molt interessant però, pel fet de conèixer-lo en detall, m'impressionava més del que jo havia suposat. Aviat vaig descobrir que és difícil no sentir empatia quan ho estàs veient amb els teus propis ulls.

A la setmana següent em va tocar un altre metge. Jordi era un tipus afable, i també molt entregat al seu treball: Mira, mira què mal de queixal! Després: Curiós, s'ha de tractar d'algun tipus d'herpes ... I també: Mmm ... Aquest senyor hauria de cuidar-aquesta nafra d'estómac ... Lògicament en molts casos només es podien fer conjectures. Si bé aquesta tecnologia era una poderosa eina per realitzar diagnòstics, en moltes ocasions caldria un examen mèdic més a fons per confirmar el que vèiem. A mi em semblava perfecte, la veritat és que preferia no saber més.

Les setmanes es succeïen i l'experiment avançava, i jo cada vegada em sentia més aclaparat per tot el que estava veient. La meva presència era necessària i lògicament no podia demanar-los que deixessin de comentar el principal el motiu de la investigació. D'altra banda, en algunes ocasions el sofriment es feia evident per si mateix. Al meu pesar, vaig aprendre a identificar moltes patologies a simple vista. Si et fixes bé, pots observar com les persones que pateixen algun mal es comporten diferent. És evident que unes molèsties a l'esquena o una artrosi poden limitar la mobilitat de les persones, però qualsevol dolor si és prou intens produeix que la gent canviï la seva manera de ser. Així, podies observar com les persones més malaltes es movien abatudes i freqüentment caminaven arrossegant els peus i sense aixecar la vista del terra. Això ho podies veure freqüentment en els ancians, exhausts pel pes violaci dels seus cossos. Quan tornava a casa no podia evitar mirar-los i pensar que classe de dolència estarien patint.

Em trobava davant d'un dilema. D'una banda m'encantava participar en el projecte però per un altre no podia evitar que em afectés personalment. Recordo perfectament el dia que monitoritzem a un home d'uns quaranta anys amb una taca molt intensa a l'estómac. Roger em va dir: Té un carcinoma. En veure la meva cara, em va dir en to seriós i condescendent alhora: És un càncer. El meu oncle havia mort d'un càncer com aquest feia uns mesos.

Per aquest motiu em vaig plantejar abandonar la investigació. No m'agradava la idea de deixar a l'equip penjat i per primera vegada en molt temps trobava un sentit al que estava fent. Estava davant d'una situació nova per a mi, fins llavors havia afrontat pocs sacrificis en la meva vida i no estava segur de donar la talla. Al final la meva decisió va ser continuar, però per un motiu diferent: el meu malestar em semblava insignificant comparat amb els suplicis que estava veient diàriament.

A la setmana següent em van deixar sol amb un nou company. Axel era holandès, un biòleg acabat de llicenciar i no era molt xerraire, suposo que per la seva dificultat amb l'idioma. Aquest mateix dia recordo que vam fer un descobriment curiós: per accident havíem monitoritzat la botiga d'animals de davant. Feu-me cas, si algú us diu que els animals no senten, no us ho cregueu. El vam poder observar especialment en els ocells. Era estrany veure els moviments nerviosos dels seus petits cossos verds, mentre el seu diminut cervell i els seus grans ulls apareixien de color morat en els nostres monitors. Semblaven torturats éssers d'un altre planeta. El vam comentar amb l'equip mèdic i ens van dir que segurament era degut a l'estrès d'estar engabiats.


****


Mentrestant l'equip de Frankfurt descobria coses molt interessants. Si és el cas, per la naturalesa diferent de l'experiment, situat a l'interior d'un edifici, podien afinar determinats aspectes de la investigació. Així, els col·legues alemanys havien aconseguit registrar un cas de fibromiàlgia. Ho van aconseguir quan van buscar en el lloc adequat: el cervell. Aquest fet els va permetre investigar un conjunt de patologies que no s'havia previst inicialment: el terreny de les malalties nervioses i mentals. Tot això obria un ventall increïble de possibilitats.

Per la nostra part, la informació proporcionada per l'altre equip va fer que es canviessin alguns paràmetres de la investigació. Es va incorporar al nostre equip una sociòleg, José Manuel. A partir de llavors es van introduir noves variables com l'edat, el sexe o l'ocupació. No us sorprendéis si us dic que la gent més humil suporta més patiment que la gent adinerada, Oi? Doncs a mi sí em va sorprendre, fins a aquest punt arribava la meva ingenuïtat.

Sabíem que un grup d'indigents es trobava cada nit en un lloc proper al nostre lloc, pel que José Manuel va suggerir una sessió nocturna. Es tractava d'alguns sense sostre, que vivien en una situació de pobresa extrema, mal alimentats i per descomptat amb un risc elevat de malalties. Em van avisar, però jo no estava preparat per al que vaig veure.

Habitualment es trobaven sis o set cada nit. Aquest cop eren cinc homes i una dona, i després es van afegir al grup tres homes més; immigrants aquests últims, tot i que no vam saber identificar la seva procedència. Xerraven animadament, mentre menjaven pa i trossos de pizza; fumaven i bevien vi en brics que es passaven d'un a un altre. D'aquesta manera van passar la nit fins que alguns van marxar i altres es van quedar a dormir en un banc. Llavors vam poder observar-los amb més detall. El monitor mostrava el mal que estaven aquestes persones. En general tenien la dentadura en pèssim estat, sofrien de les articulacions i també de l'estómac i intestins.

Va resultar que la dona i un dels homes del primer grup s'estimaven. Cap a les tres de la matinada, totalment borratxos, la parella es va posar a dormir a l'abric d'un quiosc, amb un cartró per somier i un altre de llençol. Curiosament mentre dormien abraçats se'ls veia feliços.

Suposàvem que tindrien cinquanta i escaig anys cadascun, encara que era difícil de saber-lo pel seu aspecte. La veritat és que no era edat per dormir al carrer. Quan els examinem ens espantem de veure tantes taques en els seus cossos. Vam decidir despertar a l'equip mèdic i enviar-les imatges. L'home possiblement patia una malaltia de tipus reumàtic. A més tenia la columna molt deteriorada i també el que semblava una infecció d'oïda. Per la seva banda la dona tenia una malaltia de la pell. Abans ja li havíem vist unes crostes en braços i cames. En el monitor mostraven un aspecte encara més estrany i en realitat li cobrien tot el cos. A més tenia una taca violàcia en un pit d'aparença molt lletja que va resultar ser un càncer de mama en fase avançada. Tenia un tumor i aposto a que no rebia cap tipus de tractament. Jo esperava que com a mínim l'alcohol ingerit li apaivagués alguna cosa la seva agonia.

Quan ho vam deixar era gairebé de matinada. Vaig optar per caminar fins a casa meva -hora i mitja de trajectòria. Vaig dir que tenia ganes de reflexionar sobre el que havia vist, però en realitat no vaig parar de plorar durant tot el camí.


****


A la setmana següent vaig coincidir de nou amb Axel. Estàvem registrant dades de forma rutinària quan de sobte vam sentir un crit. Semblava que una persona havia caigut, però la gentada ens impedia veure el que passava. Em vaig acostar i efectivament hi havia algú estès a terra. Es tractava d'un home gran. Sanglotava, encongit amb les mans al pit. Al seu costat una dona demanava auxili desesperada. No podíem ajudar, no era present cap dels metges de l'equip ...

La gent ens tapava la visió així que em vaig apropar per centrar l'enfocament. No ho oblidaré mai: el monitor mostrava el tors de l'home posseït per un morat increïblement intens. No havia vist res igual, estava patint horrors. El dolor bategava com si tingués vida pròpia. I s'agafés al seu pit, torturándole amb les seves urpes violàcies.

Tot va passar molt ràpid. Instants després el monstre porpra s'havia marxat. Algú va intentar una reanimació però era inútil, la silueta verda ja començava a desdibuixar-se. Finalment la res, l'únic que podies veure era una pàgina amb la estàtica.

En desconnectar em vaig adonar que l'home que havia intentat salvar m'estava mirant amb expressió iracunda. La seva cara em resultava familiar. De seguida vaig saber que alguna cosa no anava bé.


****


L'home va resultar ser un catedràtic de la facultat de medicina. Més tard vaig saber que era un dels que més oposició havia mostrat cap al nostre projecte. Tot seguit, l'abisme.

La cosa va anar de la següent manera: va aparèixer un comitè d'ètica del que jo no tenia coneixement fins a la data des del qual es van qüestionar alguns aspectes de la investigació. Immediatament després va començar l'escàndol. Primer a la mateixa universitat; després, en els mitjans i en les xarxes socials, i en conseqüència va saltar a l'arena polític. Al final la polèmica va acabar al Parlament Europeu.

Com a resultat el projecte es va cancel·lar. Es pot dir que d'un dia per l'altre tot l'equip es va anar a l'atur. Vam fer una última reunió molt tensa. Alguns ens van retreure a Axel i a mi el que havíem fet. Altres en canvi ens van defensar, al capdavall sempre hauria d'estar present algun dels directors del projecte. Es va comentar que el problema real eren les escaramusses polítiques a la universitat, i que havia foscos interessos econòmics darrere que havien aprofitat l'escàndol. Possiblement tot era cert però a hores d'ara ja no importava, la qüestió era que el projecte havia arribat a la seva fi. Jo no em considerava responsable del que havia passat, però això no em va impedir passar la meva particular calvari.

Fins fa poc no coneixia el veritable significat de la paraula sofriment. Si en els mesos anteriors ho havia vist en la pell dels altres ara em tocaria experimentar-ho per mi mateix. Vaig caure en una forta depressió. Us puc assegurar que ha estat el pitjor glop de la meva vida. Els dies es succeïen i jo no volia sortir de casa. La veritat és que sentia pànic de baixar al carrer, perquè quan ho feia començava a imaginar-me tots els mals del món. Els ancians, veure'ls em feia sentir fatal. Em compadia d'ells. De fet, va arribar un punt en què sentia llàstima de tot el món i el que era pitjor, també de mi mateix.

Em sentia culpable, m'envaïen records de les vegades que havia estat cruel amb algunes persones. Contínuament recordava fets de la meva infància, com les bretolades a un professor a qui li faltava una cama, o quan hi havia maltractat animals. I a la nit era pitjor, somiava coses terribles i em despertava plorant pels atacs d'angoixa. Els meus pares no ho entenien i em preguntaven Què et passa fill? I jo no sabia explicar-. No es poden reparar tants anys d'incomunicació en uns instants. Pobre fill meu, estudies massa, em deia la meva mare. Aquesta incomprensió augmentava la meva desesperació.

S'ha dit que tot té remei excepte la mort, però a vegades és just el contrari: el suïcidi és l'única opció que pot alliberar-te del sofriment.


****


Jo he estat més afortunat i no he arribat a aquest extrem. Simplement va arribar un dia en que vaig descobrir que el superaria. En aquest moment no vaig entendre per què, la comprensió vindria més tard. Recordo que aquell mateix dia vaig deixar oberta la gàbia dels periquitos perquè escapessin. Vosaltres ja no patireu més. Quan els meus vells es van assabentar van pensar que estava boig. Jo em vaig limitar a abraçar-los, cosa que els va desconcertar encara més. La veritat és que a partir d'aquest dia el meu estat d'ànim va anar millorant. Per fi havia començat a comprendre que era un tipus afortunat. Estava viu i gaudia d'una bona salut. I la meva família també. 'Hauria d'estar content! Veient-ho amb la perspectiva del temps m'adono del que vaig aprendre d'aquesta experiència. Sé que si arriba el dia en que la salut no m'acompanya continuaré endavant, com ho fa la resta de la gent. Sentir-se viu, respirar, passejar per la Rambla; tot això compensa els mals que puguem sentir.

Mesos després vaig saber que una multinacional havia comprat les patents i estava assumint el projecte. ¡Aquests segur que no tindrien problemes ètics! Tant me fa. Se m'ha passat pel cap que un coneixement d'aquest tipus pot tenir aplicacions molt dolentes, per exemple de tipus militar. Però no vaig a preocupar-me d'això tampoc. No és problema meu, o millor dit no està a la meva mà evitar-ho. El que puc dir és que la nostra intenció era bona. La ciència ha de servir per ajudar les persones i aquest era l'objectiu del projecte algia. El coneixement per si mateix mai pot ser dolent. L'ús que li donem els éssers humans és el que el converteix en bo o dolent.

En tot cas la tecnologia ja existeix: la caixa dels trons està oberta i no es pot tornar a tancar. Els propers anys veurem com entra de mica en mica en les nostres vides; als hospitals, a les agències d'assegurances i a saber on més. Les conseqüències de tot això ningú no les pot anticipar. Segur que proporcionarà noves esperances i alhora nous temors i incerteses. Esperarem a veure-ho doncs.

Em va alegrar saber que tots els membres de l'equip havien trobat bones feines. Alguns continuen dirigint importants investigacions. Penso que seria una llàstima desaprofitar aquests talents. Que jo sàpiga, cap d'ells s'ha incorporat al projecte de la multinacional. Pel que a mi respecta jo també tinc motius per estar satisfet: ara mateix només sento un lleuger mal d'esquena ...