Dark Orbit, de Carolyn Ives Gilman

Quan Saraswasti Callicot va despertar al planeta Capella Two se sentia una mica desorientada. No n'hi havia per menys: el seu últim record conscient datava de nou anys abans, o el que és el mateix, a nou anys llum de distància, en l'instant en què va ser descomposta en bits d'informació i enviada en un feix de fotons a un altre sistema solar, on va ser tornada a recompondre molècula a molècula. Estem doncs davant d'una versió actualitzada i més plausible d'una idea que ja té bastants anys en la ciència ficció: el teletransport. Només hem de rememorar el jauntear de l'imprescindible clàssic Les estrelles meu destí (1956) d'Alfred Bester, o l'Beam me up, Scotty! de la popular Star Trek. Però això és només un aperitiu de les meravelles que ens reserva Carolyn Ives Gilman en la seva novel·la Dark Orbit.

Poc després de materialitzar-se en el planeta, una mega-corporació li oferirà a la nostra amiga Sara una proposició que no podrà rebutjar: formar part d'una expedició a un planeta habitable acabat de descobrir, situat a uns 80 anys llum (per descomptat mitjançant un altre transport lumínic , aquest cop amb destinació a una nau exploradora automatitzada enviada segles abans). En la missió coincidirà de forma gens casual amb Thora Lassiter, l'altra protagonista de la novel·la, qui deixa enrere un passat diguem que problemàtic (problemàtic a nivell planetari). Un cop arribat a la seva destinació a l'expedicion descobrirà que el planeta posseeix una peculiar vida extraterrestre -cosa únic en l'espai conegut-, i que amaga un munt de sorpreses que no vaig a desvetllar aquí (pels impacients, algunes s'indiquen a la contraportada del llibre).

El que sí puc anticipar és que és una novel·la plena d'idees, algunes realment brillants, que pot satisfer al lector més afamat de sense of wonder. A més l'autora fa un excel·lent treball de worldbuilding. Però com sol passar aquest és precisament el principal defecte de la novel·la. Una sobredosi de bones idees que és molt benvinguda però que al seu torn haurien de conformar una coherència de conjunt i no és el cas. El guió no fa aigües ni de bon tros, de fet és bastant correcte, però no aconsegueix convertir la novel·la a un nivell d'acord amb les grans idees que se'ns està oferint. En altres paraules, com a literatura d'idees és excel·lent, però com a narració és simplement complidora. Li falta un bull a la coherència de la història explicada. Els personatges en canvi els trobo correctes, un cop materialitzats són de carn i ossos; referent a això jo penso que ajuda molt el detallat i ben concebut component social que ens ofereix l'autora.

Un altre tema destacable és que l'autora no es limita a exposar idees científiques, sinó que també s'atreveix amb altres formes de coneixement, és a dir, amb algunes disciplines humanistes i altres que fins i tot podríem qualificar com místiques. El conjunt és una hàbil barreja basada en la premissa que la ciència no és l'única forma de coneixement possible. Per exemple, l'esmentada Thora Lassiter és una sensualista, una disciplina que sosté que es pot comprendre el món a través de l'estudi i del perfeccionament sensorial. En algun aspecte concret, pel concepte del planeta investigat i la discussió tàcita sobre paper de la ciència, m'ha evocat la magistral Solaris de Stanislaw Lem, encara que per descomptat no es poden establir comparacions entre les dues obres.

Dark Orbit és una novel·la que et deixa amb ganes de més. No estic parlant de continuacions (que francament no sé si arribaria a llegir), però sí que s'agrairia unes quantes pàgines de més en què l'autora completés i perfeccionés aquesta visió deshilvanada del conjunt, com si l'esforçar-se tant en les idees hagi deixat altres aspectes del llibre poc explicats. Encara que des de cert punt de vista és d'agrair que es pugui dir alguna cosa així d'una novel·la perquè la queixa habitual és just al contrari, que alguns autors fiquin palla per augmentar el nombre de pàgines, ja sigui a petició editorial, o perquè les venen a pes, què sé jo.

En fi, jo crec que Dark Orbit és una lectura recomanable, pel que tinc en el punt de mira altres novel·les de Carolyn Ives Gilman com futures lectures. Per cert, no trobo res traduït al castellà d'aquesta autora que ha estat diverses vegades finalista dels premis Hugo i Nebula, entre d'altres.